CONSOL VIDAL - DESERT DE LLUM
Vaig conèixer Consol Vidal l’estiu del 2013, a
Crespià, un poble de Girona, un poble
petit, polit, amb flors escalant o penjant de les parets de pedra; amb un
rierol i una església; amb una quietud que fa per a la poesia. I em va passar
els seus poemes. La Consol ens parla del desert que va descobrir a Douz i la va
seduir. Ens conta el desert que podem contemplar, el que podem admirar i, potser,
el que tenim dins l’ànima.
Us passem uns quants poemes. Llegiu-los.
Marta
Consol Vidal
DESERT DE LLUM
Octubre 2009
Realització: Editions Walidoff
ISBN: 978-9973-9996-8-9
© del text: Consol Vidal
Aquest llibre té una traducció a l’àrab
I una versió en castellà
CONSOL VIDAL RIERA
Una poeta del desert a
Catalunya
Com pot ser que el
desert amb la seva sorra, l’herba, les
estrelles, el seu cel
blanc i la seva lluna, com pot ser que
aquest món màgic i
estrany et pugui fer néixer a l’altra
banda del Mediterrani,
en concret a Girona?
...
La poeta ha pogut a través de les seves
senzilles paraules
recuperar en la poesia el record del
desert que ha descobert
a Douz, fa anys, i ha esdevingut una
cita important, i part
de la seva vida secreta.
...
Extret del pròleg de
Noureddine
Bettaieb
Poeta i
periodista
Secretari
general de l’Associació
Art i
Patrimoni de Douz, Tunísia
juny 2009
Ksar
Ghilane
Em
sé ofegada dins la gola
d’aquesta
aigua que em banya el cos,
aquest
cos meu
que
sé que lluita
contra el sacseig d’un gran
buit.
Aleshores
la febre del cos crema tot allò prohibit
i
sembla que s’atansa un aire prim
que
apedaça l’esquinç d’aquest llençol
que m’ha de protegir de
l’abisme de les pedres.
Desert:
m’escrius paraules sobre la galta
i
jo te les escric sobre les pedres...
Ara,
pels camins solitaris i incerts de la vida,
la
veu de la memòria convoca els abismes
que
calcen uns mots que rodolen
amb la teva saviesa.
La
carícia del vent
arranca
el vel invisible
que
esdevé resistent...
I
així, amb el seu alè dins meu,
sé
que no vull la destrucció de les paraules
ni l’absència del record.
M’arrecero
amb tu en la melanconia del passat;
devoro
amb tota l’esma
tot
l’escalf i aquest buit d’ara
que
és abrigall dels colors d’aquest desert
que
esqueixa el desig
de
ser arrel sota la capa rogenca
del teu despertar.
Que
les teves mans esdevinguin llavors
per
adobar els camps dels impossibles...
Que
els deserts escampin repòs
enmig
de dunes i oasis
amb
uns mots amb llavis de mel
que tallin l’alè de la mort.
Observo
la llum que s’esmuny a l’horitzó
sobre
la duna solitària escolto el silenci
que
porta la veu que cerca el teu rostre.
Trobo
la petjada del enyors que van deixant
els
anys i com viatgera de retorns exploro
l’esclat
de la certesa. Ignoro la realitat….
Ksar Guilane : 17-11-07, 17h
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada