NOTÍCIES

El grup de poesia 7 DE CORS

CLARA MIR,
ELISA RIERA
ESPERANÇA CASTELL
LEONCI CANALS
MARGARIDA MEDINA
MARISA OLIVERA I 
MIQUEL SÁNCHEZ

ha ofert els seus dos últims recitals sobre el seu nou poemari SOL I GEBRE.

El dia 14 de setembre el va presentar a la vila de Poboleda en motiu de la XV Festa del Vi i la Verema a l'antiga. Els poetes van recitar els seus poemes acompanyats pel músic i cantant Ramon Sauló.


El 12 d'octubre van presentar aquest mateix poemari al Centre Cívic del Cal Cortina, a Tuixent, i amb motiu de la seva Festa del Roser. En aquest cas van estar musicalment acompanyats pels acordionistes: Joel Diaz, Ernest Holgado, Jordi picart i Annie von Eyken.

REGALS AL BLOG

En motiu de la celebració del centenari del naixement de Salvador Espriu aquest any 2013 i, amb la mateixa fidelitat que ell va defensar la nostra terra, la nostra llengua i la nostra identitat,  li dedico aquests dos poemes.

Clara Mir

A SALVADOR ESPRIU

                                

                                                           1

D’on ve aquesta remor que ens colga la llengua

com fa l’oceà quan mossega?

Quina ona encara entre el pit i el ventre

remou el crit clavat al centre de l’arena?

Sense la veu que fa desitjable la glòria o la follia,

quina força apariarem per salvar els mots

d’aquesta inútil, amarga i tossuda persistència?

                                                         2

El paper em xucla les lletres

i el plany s’esmuny,

 tartera  avall,  per la llera blanca

d’un  país  deshabitat:

petits quers de sang,

 rialles esmicolades gola endins

silencis  rodolant

damunt la llera blanca

del meu país sense paraula,

deshabitat.

POESIA AL BLOG - ANNA PANTINAT

LA CONSTRUCCIÓ DE LA NIT

Premi “Joan Duch per a joves poetes” de Juneda 2013

ANNA PANTINAT

 

Anna Pantinat i Clara Mir al Centre Lleidatà

Anna Pantinat

SALUTACIONS I AGRAÏMENTS

PRESENTACIÓ

L’Autora

l’Anna Pantinat és una bona amiga, amiga de la poesia i de la música, arts que conrea amb encert i entusiasme. Fa uns tres anys que ens coneixem i ja hem combregat plegades amb les paraules endreçades, cadascuna a la seva manera, en forma de versos, de poemes.

El seu poemari “De sobte un estiu” és el principal responsable de la descoberta de l’amiga i la poeta. (Ella ja ens parlarà, després, del seu recorregut poètic.)

Parlant de poesia i repassant els apunts de les tertúlies literàries que varem compartir a La Central amb Sam Abrams he recuperat algunes frases de Thomas Stearn ELIOT (poeta que ha tingut una gran recepció a Catalunya ja des dels anys 30 fins a l’actualitat) sobre el que significa llegir i escriure poesia. Us faig una breu digressió de les paraules del gran poeta americà i que són aplicables a la poètica de l’Anna.

LA FUNCIÓ DE LA POESIA (T. S. ELIOT)

Llegir poesia

ELIOT va exposar el seu concepte de poesia en la conferència pronunciada al Briish-Norwegian Institut, l’any 1943. Segons aquest autor, “per saber trobar una funció a la poesia cal buscar-ne les raons més obvies:

El plaer de descobrir una experiència nova, l’expressió d’alguna cosa que hem experimentat, però, que no sabríem expressar, la comprensió inèdita de fets viscuts. La lectura amplia la nostra consciència, la nostra sensibilitat i per tant, produeix un canvi interior que, fins i tot, va més enllà del plaer. Tot això es produeix gràcies al llenguatge amb que s’expressa el poeta

El llenguatge és la funció que ens permet expressar el pensament. Pel que fa a la poesia és el reflexa versemblant de la realitat en la ment del poeta i que el poeta expressa en l’escriptura on llenguatge i pensament es retroalimenten en l’expressió poètica. La lectura d’un bon poema ha de permetre, doncs, que la realitat escrita sigui interioritzada i, d’alguna manera, reconeguda, intel·lectual i emocional. D’això en diem “el correlat objectiu”
 Francesc Parcerisas ens el defineix de la manera següent:

“El poeta, doncs, intenta buscar “la vestidura verbal més simple d’un instant d’emoció”, definició de la poesia que James Joyce posa en boca de l’Stephen Dedalus a Retrat de l’artista adolescent. Una emoció que segons Eliot, en art, no es pot expressar directament, sinó que cal un artifici, aquella determinada forma o estructura textual on s’objectiva l’emoció particular d’una obra i que fa que el receptor pugui recuperar el sentiment que el mateix autor ha tingut a l’hora de generar el poema. Això és: el correlat objectiu, una concepció romàntica de la creació literària a les antípodes, per exemple, de la teoria de l'ham poètic de Carner. D’altra banda, això ens permet també parlar de la brevetat com un element essencial de la poesia”.

La llengua en que el lector s’hi reconeix activa una complicitat necessària. Les emocions, els sentiments s’expressen i es reconeixen millor en la llengua comuna d’un poble. Preservar la llengua és un deure del poeta, es deu a la seva gent i, d’aquesta manera, amplia la consciència col·lectiva.

Reclama, però, reciprocitat i respecte per a la creació dels països propers i dels pobles antics, per a la idiosincràsia expressiva de cada lloc i de cada època. De fet, tot canvia, però cal que no es confonguin les identitats que ens enriqueixen. La unificació del món, que alguns consideren desitjable, per a mi és una catàstrofe, ens diu Eliot.

Escriure poesia.

Un altre autor molt estimat, Antoni Vidal Ferrando ens parla de les raons d’escriure poesia. Ho expressa en un article que titula:

Empesos per un somni

La poesia no està feta per ser explicada. Cada poema diu allò que diu, i és el resultat d'un procés interior no sempre conegut ni previsible. A més de les raons deliberades que ens impulsen a donar una forma escrita determinada al pensament, n'hi ha unes altres d'instintives. Davant el full en blanc, ni tu saps com acabarà l'aventura de posar nom al que encara no en té. Els millors creadors solen anar més enllà de la seva consciència i, en darrer extrem, si han d'elegir entre la realitat i el llenguatge, prenen partit pel llenguatge. A això, jo li dic autenticitat. Tenint en compte que les paraules no són més que fragments de la nostra identitat més intrínseca. Pel mateix motiu, igualment li podríem dir llibertat. La poesia, la literatura, és un acte de llibertat; perquè en donar autonomia a les paraules, ens en donam a nosaltres mateixos. Però tot això no acaba aquí. Un bon text literari també ha de permetre que els lectors el puguin reinterpretar lliurement segons la seva manera de ser o segons les seves necessitats. Per això m'agrada tan poc comentar els meus poemes. Jo voldria que fossin com la música. Més que respostes o tesis, un poderós estímul. Un esclat de llum que il·luminàs els angles morts dels paisatges existencials dels qui haguessin optat per la seva lectura. {...]  

Mentrestant, alguns resistents, empesos per un somni, seguim fidels a la poesia; i ens entestam a convocar les muses per trobar un sentit al temps que transcorre o perquè ens protegesquin del flagell de la ignorància i dels excessos de l'amor i de la mort. Davant les dimensions de l'univers, davant la perplexitat amb què contemplam l'existència, davant el mateix misteri del llenguatge, a vegades escrivim o llegim poesia com aquell que comença a xiular a dins la fosca per no tenir por. La nostra grandesa consisteix en el fet de posar la pròpia supervivència intel·lectual i moral a mans d'una realitat aparentment tan inconsistent com les possibilitats de la paraula.

Santanyí, Mallorca, 1945
ANTONI VIDAL FERRANDO

Si he parlat dels poetes T. S. Eliot i Antoni Vidal Ferrando, és perquè la poesia de l’Anna m’hi ha portat, potser perquè la complicitat de llegir i escriure poesia, l’ ha empès, com diu Vidal Ferrando, a donar forma escrita al pensament,  raonat i creatiu que reclama la poesia. L’autenticitat i la llibertat, també hi són presents.

L’opció de la llengua i el llenguatge poètic que ens ofereix l’Anna acompleixen els requisits dels autors citats, especialment pel que fa a la poesia més moderna i que ja avançava Eliot, al seu temps, quan afirmava que l’obligació del poeta és la de  crear ponts cap a les generacions futures i vers la modernitat.

La poesia de l’Anna és moderna El seu llenguatge apel·la a la llibertat, a la identitat, a la transgressió necessària per a créixer i poder triar, encara que sigui a costa de la innocència i la fatiga.

Amb aquesta intenció, el llenguatge emprat per l’Anna Pantinat, ens ofereix una tria d’ imatges ben suggerents amb un lèxic ric i variat que configuren el contingut del seu poemari.

EL POEMARI DE L’ANNA:

A la recerca d’una revelació.

La construcció de la nit és un viatge iniciàtic amb  un recorregut que requereix l’esforç d’alçar una estructura arquitectònica que l’autora ens serveix simbòlicament en els diferents apartats del poemari, així com en la forma i el contingut de cada poema. El propòsit requereix, doncs, planificació i resistència per una banda i, lucidesa i transgressió, per l’altra.

Arquitectura i construcció del sentit:

Hi ha 8 apartats, 8 enunciats en termes arquitectònics que donen un ordre espaial i temporal a tot el recull. També un ordre interior, individual i de comunicació col·lectiva, expressat, en cada poema. Heus aquí els elements organitzadors del poemari:

Plànols: preparació, propòsit, previsió i expectatives... El primer poema és ben explícit:

Urbs de llum, matí, temps edificat

Indret on llogar les hores. A canvi,

Un solar, la selva de males herbes

Cap a la fi de la tarda. Parcel·la

De raval, com el lleure d’extraradi

Construiré la llar. La nit serà.

 (pag. 9)

Tanques: prevenció, protecció, adaptació per a saber ensinistrar les substàncies a prendre, les emocions, el cos, el cervell, creure’s ben segur...

Retroexcavadora: s’ha d’escavar el solar, el solar de la nit. La nit és per a la demolició, per a sentir-nos lliures, per crear imatges amb l’excavadora i Penetrar la nit.

Seran les tres i vindrà la primera

Fatiga  (haurem de continuar).

Ens provarem com autèntics companys

Capaços de seguir buidant la fossa.

No resistirem tanta erosió

La primera nit. Coneixent l’obscur,

Reforçarem els llaços de l’esbart,

Talment els talps, els cucs i algunes rates.

(pag,19)

Forjats: Resistència, reforçar l’autosuficiència, mineralitat humana, dura, metall pesant, la nocturna estructura..El risc també hi és: La salut no val sense experiència.

Paviment: rajols, pedra, sorra. La importància del territori,  les imatges de paviment amb possibilitats extremes, tovalles d’hule amb vaixella urbana, si l’estiro quin terrabastall... I encara els “afters”, caminant, arruïnant la veu i les sabates...

Envans: els envans de la nit, maó a maó, poema a poema, parets de paper en el poemari, l’estucat, la pell setinada..

Com un estucat, l’embrutiment pinta

De lluïssor l’alcohol de les copes

Millor durs que estúpids. Els murs de calç

Setinen la pell mostrada, caixeta

De febleses dins del cos, dins del motlle. 

          (pag,39)

Lluernes:  les petites llums del dia. La gent, personetes, lluernes també...La protesta. Som nosaltres que hem construït la nit i la volem eterna..

Aquesta ciutat que ha estat nostra (tos

En negre) està sent parasitada

Deixeu d’impedir-nos la ficció

Que tanta química ens ha infligit.

Nosaltres, els altres, que no hem dormit

Que ens hem distret i n’hem fet edifici

Nosaltres que exigim la nit eterna.

(pag.44)

Urbanització: arribar a produir l’enderroc de la nit... per acabar d’anorrear la innocència.

En aquesta torre vaig segrestar

El meu cor de xarol negre. Brillava

L’escarabat i un espai de prestatge.

Un lloc per perdre’s i trobar més ulls

Enfilada a la bastida treballava

Partint de l’horabaixa fins a l’alba,

Encegada amb la febre de saber

Com anorrear la meva innocència.

(pag.53)

La forma dels poemes

Molt estructurada: cada poema un maó (fullejant el poemari s’aprecia la construcció del conjunt). Cada vers un decasíl·lab, cada inici de vers una majúscula...

L’Anna opta per una forma molt ajustada, una autoexigència que no es permet cap llicència; una disciplina musical com si escrivís damunt un pentagrama on ajustar el llenguatge i n’extreiés la melodia 

PER ACABAR

L’estructura i el contingut de La Construcció de la nit,  em fa pensar en la construcció d’una mena de temple, d’espai sagrat. Mite, ritual, iniciació, payote, levitació... fins al límit del coneixement de l’antidia.

La rebel·lia necessària, la transgressió com a llibertat, la recerca d’una revelació i la lucidesa per explicar-la, aquesta és l’obra esplèndida que ens ofereix l’Anna Pantinat

Us convido sincerament a que la descobriu pel vostre compte.

CLARA MIR

14 de juny del 2013

AGENDA

El dia 3 de juny a les 19,30h, a la SALA SEGARRA de l'ATENEU BARCELONÈS es presentarà el llibre de poemes:

                     L'ÚLTIMA MOHICANA
            XXXVII Premi Vila de Martorell de Poesia en Català 2012
            Anna Bou Jorba

La presentació anirà a càrrec de Francesc Parcerisas (poeta i traductor) i de Quim Curbet (editor)
Pepa López (actriu) recitarà una selecció de poemes


El  divendres dia 14 de juny a les 18,30h, a la SALA D'ACTES del CENTRE LLEIDATÀ, es presentarà el  llibre de poemes:

                     POEMARI I CONSTRUCCIÓ DE LA NIT
            Anna Pentinat

la presentació anirà a càrrec de Clara Mir (poeta)

NOTÍCIES

El grup 7 DE CORS, va oferir un recital a l'Ateneu Barcelonès, el dia 10 de maig.

N

U

S

Recital poètic a càrrec de:

7 de CORS

Clara Mir, Elisa Riera,

Esperança Castell, Leonci Canals

Margarida Medina, Marisa Olivera

i Miquel Sánchez

Música: Mercè Voltas, viola

Il·lustració de la portada: Susanna Cos, pintora.

Divendres 10 de maig de 2013 a les 19:30 h

Ateneu Barcelonès, Sala Sagarra

Carrer Canuda, 6

Barcelona

SESSIÓ XXVI - SET DE CORS

Tal com havíem anunciat, el dia 26-04 es va celebrar la

sessió XXVI de POESIA A LA CARTA

Vam gaudir del recital que ens va fer el grup SET DE CORS, per al qual representava la seva tretzena vetllada. Per a cada un dels seus recitals trobem un nom suggestiu: "Cruïlla poètica", "Thalassa", "Doll", "Solc", "Saó", "Arrels"...  paraules que defineixen el contingut sobre el qual han treballat

I es presenten de la següent manera:

 Fem poemes creats amb un fil comú: el sentiment i la bellesa, perquè, a través dels recitals, arribin a vosaltres i també s’enfilin als vostres cors i a les vostres oïdes per fer-vos passar una estona agradable i deixar-vos una petita llavor poètica al vostre jardí personal.

Som naus a coll del gregal, veus que ens agermanen a lloms d’oliveres, som llum, cep i murtra, rem i el gust de la paraula escrita damunt la sorra.

Amb la presentació del penúltim poemari, de títol “Arrels”, hem fet una mirada a l’estructura que ens sustenta, allò que ens fa ser com som, a donar resposta a les inquietuds del nostre temps i a cultivar les emocions que ens nodreixen i ens fan créixer.

I, per acabar, hem celebrat el nostre tercer aniversari, amb el recull poètic “Llicorella”, el qual dediquem a la característica pròpia del terra de les vinyes del Priorat, que fan que el seu vi sigui especial, com a homenatge a aquelles terres que, per ara, constitueixen el lloc més llunyà on haurem portat els nostres poemes. Volem ser terra de llicorella i que els nostres versos puguin ser també una bona verema poètica.

 

SET DE CORS està compost per:



Clara Mir, Elisa Riera, Esperança Castell, Leonci Canals, Margarida Medina, Marisa Olivera i Miquel Sánchez

I ara passem al recital:

               ELISA RIERA

INTRODUCCIÓ

                                   Escriure només

                                   per despullar l’ànima... pel demés,

                                   n’hi ha prou amb gestos i mots

                                   amb la cadència i el to

                                   que em són propis.

                                   L’ànima necessita

                                   de l’íntim traç de llapis

                                   sobre paper,

                                   com si un mirall em parlés.

TEMÀTIQUES: Poble, Els altres, Viatges, Amor, El mar, Desamor, Solitud/Absència, Ser...

Poble:              

Montcada      D'arboç la cirera

                                   vermella passeja,

                                   camí de Reixac

                                   brodant la carena.

                                   Grocs i perdius

                                   festegen els marges;

                                   lligabosc, mareselva

                                   i sol dalt les branques.

                                   Retall de plana avall;

                                   sorrals i pollancres.

                                   Brogits.

                                   I polseguera de fàbrica.

                                   De pressa la tarda

                                   rinxola la calma,

                                   perfila colors,

                                   adorm la campana.

                                              

            Poboleda      Una estranya calma em sorprèn quan vinc cap a tu.

                                   Com si m'arrenquessin de terra quan marxo.

Només aquí em retrobo i em mesuro,

                                   només aquí, lluny dels espais

                                   quotidians i, de vegades, tediosos.

                                   Sóc al llindar d'un altre temps

                                   gens precís, silent i solitari.

                                   Tinc les mans tremoloses de llum

                                   i feixuga l'ànima.

                                   Però no és de viure que estic cansada,

                                   sinó de tants camins fressats

                                   que no m'han dut de tornada.

                                   Només aquí reconec els colors,

                                   el caliu del sol i la sentor de la terra...

                                   només aquí defujo el plor

                                   i m'aprenc dins la calma.

 

              ESPERANÇA CASTELL

Diu Joan Margarit en el llibre “Cartes a un jove poeta” :

“Un poema es una epifania que reuneix en un sol esclat, sensacions, sentiments i reflexions que es combinen per mostrar un reflex de la veritat. Aquest esclat en la ment del poeta, cal traslladar-lo al lector.”

No se si ho hauré aconseguit però a continuació els ofereixo un poema que te a veure amb l’esclat d’admiració davant de la llum i del color vermell dels geranis o altres flors a les finestres i balcons. En aquest cas, es tracta d’un esclat roig en la finestra de la casa familiar i per tant, te ressonàncies que son pròpies de la vida que s’hi ha viscut.

Abril

Vermell de llum i de fosca,

-ahir gerani, avui clavell-

des de la finestra em guardes

les petjades dolces de les maduixes,

les rialles de les pomes verdes,

l´ àcid gust del primer plor.

Vermell de les hores sordes

sóc  el  silenci que t´ esclata

en les  fulles transparents.

Vermell de llum i de fosca,

-ahir gerani, avui clavell-

espectador d´ un temps ja viscut,

i d´ un temps nou que s´ esmuny.

Vermell fidel,

tu que  m´ interpel·les cada  abril,

canta´ m sense enyor,

espera´ m sense temença,

que els arbres verds  floreixen

en  l´ asfalt del carrer que ja batega.

Per introduir el segon poema, aniré al  “Diari anònim” del poeta castellà José Àngel Valente on  recull  un comentari de  Goethe : “La meva obra és la d’un ésser col·lectiu”.

La història del nostre poble ha deixat una petjada inesborrable en la memòria de tots. El següent poema que titulo : “El llaç de l’uniforme” es un testimoni dels fets viscuts i del diàleg mig segle després amb la nena  d’un retrat escolar en blanc i negre.

                                                                                        “A nadie se obligó nunca a hablar en castellano”

                                                                                                             

                                                                                                                     Juan Carlos I (2001) en el discurs

                                                                                                                       de lliurament del premi Cervantes

El llaç de l’uniforme                                                                                        

Vaig néixer uns deu anys  desprès de la guerra.

Aquella guerra  que ens era estranya,

aquell forat negre.

Els  àngels de Machín, també eren negres.

Tiquets de racionament ,

la mare fent cua  per comprar el pa, el carbó, l’oli...

El formatge groc dels americans

que donaven   a la parròquia,

la llet en pols encastada a la gola, per berenar. 

A casa, el silenci amarava les parets,

la por sobreeixia  dins dels armaris.

A  l´ escola,  la música militar

feia desfilar les nenes amb uniforme blau.

“Habla en cristiano”, em deien les monges,

també m´ ho van dir anys desprès,

a la  finestreta  de l´ estació...

A quarts d´ una , a la ràdio,

el  conte  de  Tambor  

m’esperava com un bàlsam en tornar a casa.

Runes en moviment ens xuclaren com a poble.

“Tot va ser abans, tot torna  novament”,

diu el poeta. Ho penso

davant del retrat en blanc i negre

de la nena de sis anys  que vaig ser, no somriu,

el front ample,  el llaç de l´ uniforme  arrugat,

ens mirem  de fit a fit, amb l´ esguard serè.

Asseguda,  agafa decidida, amb les mans,

un llibre obert damunt la taula

que roman inclinat, prop del  cor.

Avui no ens calen històries impostades.

Prou que les hem viscut,

prou que les sabem reconèixer.

LEONCI CANALS

Sóc un aprenent. La meva poesia no deixa de ser un reflex de la vida, del que em trasbalsa, de com ho copso i com ho expresso, en definitiva la poesia m’ajuda a explicar i explicar-me.

Manhattan

Ara, igual que abans,

el poder fa ostentació de les seves

torres de guaita en llocs ben visibles,

tothom ha de saber qui mana.

Allà el diner mai fa vacances

i es fan pregar si els en demanes.

Són el baluard inexpugnable

des d’on un bruixot graduat a Harvard

atalaia l’enemic des d’un satèl·lit,

especula amb el futur com una garsa

i cobeja la fortuna del que bada.

Però, ai las si es trenca l’encanteri,

abans que se l’endugui el dimoni

salva el seu pobre patrimoni

i se’n va de viatge pel mediterrani.

La torre, ja la defensarà la gana.

HABITACIÓ 504

L’operació havia anat com una seda,

l’ambient a l’habitació era distès,

ple de cares satisfetes, de somriures,

no hi havia espai per al neguit,

ni la incertesa, ni...

A la mort, la vam veure entrar

a l’habitació del costat

amb el mòbil a la mà.

Va ser ràpida, eficaç, letal.

Agenda, llista d’ànimes,

avui, va cercar el nom

i l’opció “ESBORRAR”

És va sentir un Piiiiiiiiiiiiip,

un últim respir, un esgarip,

un... “ja està”.

En sortir ens ha ensenyat,

sorneguera, el mòbil.

No hi érem a la llista d’avui.

Ens ha mirat, l’ha tancat

i se n’ha anat cantant.

MARGARIDA MEDINA

Aquests poemes que us presento els he triat perquè d’una o altra manera reflecteixen experiències molt personals avocades en un poema, on hi cap la feblesa, l’alegria, el dolor, l’esperança, el record que ens fonamenta i, en definitiva, explica perquè som com som.

D’es d’una cadira

Em feia mal la mare

en pentinar-me les trenes al matí:

“Quan hagis fet la comunió les tallarem” em deia,

i jo em delia perquè arribés.

El pare em mirava comprensiu,

assegut a la cadira de boga, ampla, de potes curtes,

on menjava el llonguet a corre-cuita,

amb el conill d’índies als peus

reclamant l’esmorzar.

M’agrada tornar a la vella cuina,

de matinada, quan tot és somni,

entro sense fer soroll, ressegueixo

amb la punta dels dits humits,

la taula de fusta, tacada de converses,

els fogons on l’àvia em cuina sopes d’all,

la gàbia petita amb l’ocell que refila.

M’assec a la cadira de boga del racó

amb els neguits, els dubtes i els genolls, sagnant

de tantes patacades,

perquè me’ls curi el pare.

Però no puc sentir la seva veu

i em fan mal les trenes que no tinc,

a la gàbia ha emmudit la cadernera

i no entenc on dimonis s’ha amagat

el conill d’índies.

Deu ser que un dia, per fi, vaig fer la comunió,

i el temps, una vegada rera l’altra,

a cops de dalla

m’ha anat escapçant les trenes.

  

FÓRMULA I

 Ahir, avui, demà,

un parpelleig del temps

tan nu i fràgil

com el perfum d’una nit d’amor,

com el bes de l’amant que sempre ens deixa.

Amb una troca de dies i dies

teixim a consciència,

entrelligant plaers, traïcions,

presències i nostàlgies

per fer-nos-en a mida

un vestit de diumenge.

Allargassar el present,

com un xiclet que t’omple la boca de dolçor

mentre el mastegues

i quan es torni dur i sense sabors

enganxar-lo a la cadira de la mestra.

Empassar la dolçor que resti encara,

fer-la anar coll avall, fins ben al centre,

que tan preuat plaer no dormi sol,

que ningú no apagui el llum que crema,

paisatge panoràmic

per a la mà que busca la drecera.

I si l’amor prem l’accelerador,

Deixem-lo que ens corri per les venes!

MARISA OLIVERA

" Si ser poeta és expressar amb art i màgia la meva forma de viure la vida des de l'emoció i el sentiment, i que això arribi a algú, és el que sóc". Marisa Olivera

COSES

Hi ha coses que mai no he dit

i que potser mai no diré,

però que suren a la pell

quan es desboquen.

S'allotgen als meus ulls

i troben lloc a les entranyes,

                                  de vegades.

I fins i tot, és possible

que algun dia les veieu escrites

en les mans sàvies d'una filla,

en el somriure còmplice d’una amiga

o en l’íntim racó de la nostàlgia

                                   d'un amant.

RETROBAMENT

Aquell dia, al cap d’anys,

l’atzar ens va sorprendre

d’improvís a la cantonada.

En uns segons definitius,

les nostres mirades,

cm ocells de silenci,

van voler arrencar el vol.

Però instants després

d’un intens batec d’ales,

van caure al vell mar

d’aquells nostres dies

on tempestes i passions,

eren ara en letargia...

Tu, amb el farcell del temps

carregat a l'esquena

i els peus balbs de recórrer

llargues senderes i altures

en busca de benaurances.

Jo, Penélope incerta,

em pregunto ara si els meus dits

hauran sabut teixir flors d’esperança

on puguin tornar a néixer

els antics pètals de la tarongina.

MIQUEL SÁNCHEZ

Ja s’han perdut els camins

                       A Cerdanyola, poble meu

Ja s’han perdut les cançons

que cantava la gent nostra.

Ja no hi ha vells al carrer

ni eres per batre el gra.

Les vinyes i els camps de blat

i els avis vestits de dol

prenent el sol a la plaça

fa temps que ens varen deixar.

Als carrers ja no hi ha pols

i els camins no són de terra,

ja retruca un món nou

ple d’oratges i misèries.

Ja s’han perdut els camins,

les dreceres i el record,

ja aquell poble és un altre

amb el somni més que mort.

Morir

                  (Del llibre Partences, Tarragona (1995)                

                                       A la Rosa Maria (1989†)       

Tot se'ns mor a les mans.

La vida que més estimes,

bocí d'un mateix

i els petits companys menors,

amics de cada dia,

com el gos i la ginesta.

...I més d'un bon amic.

...

  Tot se'ns mor, de mica en mica,

o de sobte, tant se val,

fins i tot els cossos sens vida

com el cotxe i l'aixeta,

la cadira o el coixí.

...i gairebé‚ sense adonar-nos,

nosaltres també morim.

  Jo tenia una pell alba

i ella em tenia a mi,

tots junts vam fer singlades,

niant en ports tranquils,

vorejant les brunes pedres

desfetes en mil polsims,

gaudint d'un munt de flaires

que avui ja no les tinc.

Jo tenia un somni tendre

i se'm va esquinçar pel mig.

CLARA MIR

 

POESIA, UN EXERCICI DE LLIBERTAT

Sovint he pensat que la poesia és una disfunció del llenguatge i que, tanmateix serveix per comunicar-nos. És un joc, en el més noble sentit de la paraula, d’interpretacions de l’experiència humana. El poeta fa un exercici de llibertat donant forma escrita al pensament. Ho fa amb una elasticitat semàntica que li permet donar nou sentit a les paraules triades i construir una mena d’artefacte màgic que, quan és reeixit, funciona per si sol.

També llegir poesia és un acte de llibertat on. lector i autor, cadascú des de la seva autonomia i en una cruïlla de representacions i d’alteritats, es poden reconèixer dins d’un paisatge emocional i intel·lectual compartit.

Després de la A, no ve la B.

Hi ha un temps efímer, intens, hores

ordenades d’aplicació mecànica,

sense consciència.

Hi ha l’atzar, d’un candor natural

de  desordenada tendresa

de pocs i desiguals centímetres 

com el vapor de la planxa damunt

la roba humida.

Amb la fam, no ve el son reparador

ni el càntir abans de la set.

Desmorir-se i  tornar a néixer?

no, no tenim  la consigna,

naixem d’un ja està fet.

Tota pregaria és agonia,

l’estranya melodia d’un abecedari.

A l’Acadèmia Demos

--per a jubiladíssims--

Ja no hi ha cursos d’Artista ni tampoc d’Intel·lectual.

Ni tan sols d’Utilitari;

Hi ha places pel curs de Comparsa i,

pel de Comptafaves, unes quantes. 

Els titulats en: Auxiliar de Bones Obres

-un curs molt cotitzat-

imparteixen la matèria Alegria als alumnes

del curs: Vell o Vella,  grau Superior.

Amb bon ritme i persuasió, fidels al calendari,

els  posen barrets amb lluentons

que s’encenen i s’apaguen

i empenyen ànimes i cames per ballar.

M’he negat a contestar el qüestionari,

les preguntes pertinents de la Deconstrucció

-que és matèria obligatòria.-

M’han suspès. He sortit amb el cor espetegat

i la cua entre les cames.

Potser m’hi voldran  més endavant.

 

El públic assistent va seguir el recital amb atenció