ANNA RAURELL
Barcelona 1937? – 2004
POESIA A LA CARTA – SESSIÓ XXII
SESSIÓ AL BLOG
Avui us vull parlar d’una poeta dels nostres temps que ja fa uns quants anys que ens ha deixat.
M’agrada presentar-vos-la perquè és com si us mostrés la quotidianitat, la senzillesa, el dia a dia d’una dona que buscava i buscava
.
Es deia ANNA RAURELL I GES
No crec que acabi sortint a cap antològica, a cap recull, que se’n faci cap recital, cap lectura dels seus poemes perquè no han transcendit, s’han quedat entre la família, els amics, els qui l’estimaven, però hi són, en un petit llibre editat pels seus pròxims, com si fos un comiat sense cap adéu. Hi són, treballats, sentits, sincers, com a testimoni de la seva pròpia existència, una existència corrent, de les que no criden l’atenció, malgrat que pugui ser plena de contradiccions, de quimeres, de preguntes, d’il·lusions, de neguits i finalment d’esperança, l’actitud positiva que salva.
El llibre es titula “ESTEL DE LLUM”.
Jo la coneixia l’Anna Raurell. Era amiga dels meus amics Núria Erta i Jesús Portavella. Ens trobàvem, tota una colla, i fèiem tertúlies poètiques i també xerràvem sobre arts plàstiques. Recordo l’Anna com si sempre anés amb uns grans ulls molt oberts per poder mirar-ho tot, per poder copsar tots els detalls d’aquest món tan bell però tan difícil on estem immersos. Ella volia indagar, preguntar, saber a fi d’entendre i retenir l’entrellat d’aquesta vida efímera que se’ns escapa i que representa un misteri.
Potser, de veritat, no tenia els ulls grossos ni molt oberts, però jo la recordo així, amb la mirada estorada de la persona que intenta entendre tot el què l’envolta, que no es creu la dolenteria que hi troba, i que vol, de totes, totes, retenir el que hi ha de bo, el que ella veu, el que ella vol aferrissadament que sigui
Diu Frederic-Josep Raurell i Ges en el pròleg del poemari:
Des de la més tendra infantesa els seus ulls palesaven un món interior poblat de dolorosos però creadors silencis. L’esguard de l’Anna reflectia sempre un esperit melangiós, però de profunda tendresa...
L’Anna no pot acceptar el “no facis cap pregunta” (com el poema d’en Vinyoli). Conversar amb ella significava veure’s immediatament encerclat per un extens i complicat laberint de preguntes. L’experiència esdevé en ella un mitjà de recerca per atènyer i tocar la realitat. Malda per tal que els pressupòsits no verificats no predeterminin la resposta. Accepta amb delerosa serenitat allò que és incomplert, parcial, l’haver de viure l’experiència d’allò que és provisional, limitat, absurd, és a dir desproveït de raonabilitat. A partir de l’experiència, malgrat ser creient, d’haver de viure en la dinàmica presència-absència de Déu aprèn a no acceptar ni a donar respostes absolutes. En el poema “Estimo la llum” expressa amb senzillesa aquesta dialèctica:
Estimo la llum,
Però no puc agafar-la...
ELS SEUS POEMES:
Dificultat i esperança:
Tot llegint els seus poemes ens adonem com ens mostra aquest trobar les coses difícils, les coses que ens fan mal. En un moment sembla que la vida es desmunta, però hi ha una gran esperança als últims versos
CURT CAMÍ
Aquest camí curt es fa llarg,
el terra és aspre i enceta la pell,
petites rampes, es fan llargues.
Cuques de llum fugen del camí fosc,
ocells hi passen orbs de cant,
a la mà tinc una llàgrima;
és de la lluna, està plorant.
...
Acimat camí cap a la fi,
neix un gran jorn, cafit de llum,
tan dens de llum, que no té fi.
Juny 1985
Donar :
També podem copsar la seva necessitat d’acostar-se als altres És la dona que malda per valorar les petites coses, per posar, creu que ha de posar, una mica de senzillesa a tot arreu, un gra d’amor a tot i a tothom qui té al voltant,. Hi trobem l’ideal de donar, i de resoldre els conflictes interns i externs, amb aquest “lliurar-se”
QUANTES COSES!
Si un dia ja no tinc res,
tindré encara moltes coses;
un ocell que vola lluny,
Aquella paraula clara,
una esclavina de noces,
que és un record i enyor d’un temps.
Colors del sol dels matins,
el feixuc pes d’unes lloses;
de nit, lluny de mi les deixo.
A les mans, el blau del cel,
un camí net sense brosses,
tot l’amor que puc donar
i versos molt vius i roses
desembre 1986
QUÈ ESPERES?
...
quan contemplis la bellesa de la pluja
...
ella et donarà més del que et pots esperar.
Després, amb la teva joia,
surt i vés tu a donar
octubre 1985
La natura
Perquè l’Anna estima la natura, és una part important de la seva vida. Allà hi troba un mon ric que l’omple, li és proper i l’ajuda a estimar els homes.
UNA NIT DE PLUJA
...
Vaig quedar-me asseguda a l’eixida i queia una fina pluja com un cant musical.
Que bé vaig estar allà! Sens dubte, també la pluja havia fet possible la neteja de la meva ment, amb pensaments tranquils i ordenats.
1981
CAMINAR
...
Descalça camino enamorada de la terra
...
Descalça, quan ja no podré caminar,
Cercar o cantar, romandré dins el seu ventre
I en el silenci continuaré estimant la terra
octubre 1985
Pas barrat:
Entrem a poc a poc en la seva vida i veiem que ens diu que havia trobat barreres, que la societat no et permet de fer... o d’anar... que et pot arraconar i fins i tot silenciar.
PARAULES
...
Quan vaig parlar clar i vaig alçar la veu fins al cel,
em van empresonar en aquesta cambra,
tan buida d’abric,
tan plena de ferro,
tan nua de llum!
Febrer 1985
Les contradiccions
Les coses no són fàcils i aquest món està fet de contradiccions, ella viu la contradicció:
ODI I AMOR
A prop meu hi tinc dos coves:
un és ple d’odi, buit d’amor
i ple de pes.
L’altre és ple de seny, de mesura i d’amor,
i buit de pes.
Maig 2004
Llibertat:
Llavors necessita unes ales per arrencar el vol, per trencar la barrera. Sent l’anhel de llibertat que la portarà a ser ella mateixa:
ANAR DESCOBRINT
...
Aquell dia, vaig escoltar molt bé les flors
I em van dir:
Ser jove és ara,
Ser jove és fer ara;
...
Novembre 1984
NO SÓC DE NINGÚ
...
Sóc d’hores d’ahir, que són ja del vent,
de minuts presents, intensos de joia,
i futurs de boira.
No sóc de ningú;
sóc d’un bell silenci profund, que està en mi.
desembre 1987
De mica en mica les seves paraules i els seus pensaments havien agafat forma, s’anaven escrivint a la pàgina de la poesia. Els poemes havien viscut al seu interior, després a la seva ploma, i ara els podem llegir en aquest llibre. L’Anna és l’exemple d’aquest poeta que tots podem dur a dins i que molt sovint ofeguem. Ella va saber canalitzar-lo, a través de la paraula escrita, com tantes veus silenciades que conformen el teixit cultural i social del nostre país. Ho va fer amb passió, delicadesa, constància i aquest punt agredolç de nostàlgia, però sobretot amb l’afany de transformar la realitat en una nova realitat plena d’esperança.
CANVIAR DE VESTIT
Em trauré el vestit que porto,
...
Me’n posaré un de primavera,
...
Aniré per tots els pobles,
com vent fresc i suau,
perquè els homes,
joves i grans,
cerquin la seva primavera
abril 1983
Els poemes d’aquest llibre són el seu legat.
I m’agrada acabar amb un bocí d’una carta que en Frederic-Josep Raurell cita també en el pròleg:
“La nit és una mica la meva pàtria. És cert que a vegades la nit ens empresona, però també hem de reconèixer que és fascinant, ens pot rodejar de dimonis, però, sobretot, ens rodeja d’àngels”
Marta Malleu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada