divendres, 15 de juny del 2012

POESIA A LA CARTA - SESSIÓ XXI - ANNA BOU



POESIA A LA CARTA SESSIÓ XXI


Biblioteca Manuel Arrans de Can Saladrigas




El divendres primer de juny vam celebrar la XXI sessió de Poesia a la Carta i ho vam fer a la Biblioteca Manuel Arranz de Can Saladrigas, al Poblenou.

Aprofitem per agrair al seu director l'acollida a la nostra tasca de cara a la poesia i esperem que la col·laboració sigui llarga i profitosa per a tots.




Públic assistent





En aquesta XXI sessió vam presentar una poeta jove i trencadora en el seu estil.

Anna Bou i Clara Mir



CLARA MIR PRESENTA LA POETA ANNA BOU JORBA

Clara Mir presenta Anna Bou


UNA ESPLÈNDIDA EXAGERACIÓ
L’Anna Bou, fa poc que la conec, des del 2009 i, fins ara, seguim compartint la dèria per la poesia...
L’ADN creatiu  de l’Anna, es fa evident en  la seva activitat professional i en el conreu d’altres activitats literàries i culturals reconegudes amb premis diversos.. (vegeu currículum).
El seu recorregut poètic té tres pilars que es complementen: el disseny d’interiors, la literatura i el cinema; vessants que influencien la seva escriptura fins a l’extrem de donar un tomb inesperat i innovador a la poesia  més actual.
Dissenya els seus poemes, organitza l’espai poètic en la forma i en el contingut amb tota la versatilitat i la elasticitat que li permet la llengua, atorgant moviment als mots i als versos, creant seqüències i canvis de pla. canviant els mobles de lloc, els envans i la llum interior...
Una petita descoberta a l’hemeroteca de la Vanguardia, a  les planes de cultura del dia 3 de maig del 2001, m’ha proporcionat la troballa d’un poema que l’Anna va presentar a concurs i que ja mostra la intenció estètica i la decisió de trastocar el vers, d’alliberar-lo.

          Autèntica bomba.
          Seria autèntica bomba, quin riure,
          quin viure si en lloc de versos de guerra
          hi hagués guerra de versos
          metàfora va, sinècdoque tomba.
          Llavors si, existiria el vers lliure.

L’ÚLTIMA MOHICANA, premi Vila de Martorell 2012
En l’obra que ara comentem, hi ha tot un imaginari que l’Anna cultiva amb una afecció ben manifesta. Es tracta de donar sentit  a l’existència humana, col·lectiva o individual, i a la seva finitud com en el cas dels indis o els ceretans. Un imaginari on la poeta posa de manifest l’estranyesa de les percepcions que ens ofereix la vida i que prenen sentit transformant-les, en els seus poemes, en una veritable metamorfosi literària.
En general el lector de poesia busca la similitud de les imatges literàries amb el seu propi imaginari i supedita la comprensió a aquesta coincidència i a la de les emocions que li desvetllen...En el cas de l’Anna, la lectura dels seus poemes et fascina pel seu ritme i brillantor, però també et reclamen una nova lectura, pacient i encuriosida: La versemblança no és immediata, però hi és... la descoberta t’ofereix la identificació  emocional i intel·lectual que s’hi amaga
El poemari porta per títol L’ÚLTIMA MOHICANA, el mateix títol del poema dedicat a la seva mare. El títol ja ens orienta respecte el recorregut del poemari vers el concepte tribal, com el dels indis americans i el del teixit relacional i social que sustenta tots els seus membres. Com a L’últim mohicà, la pel·lícula que ha vist amb la mare que ja no hi és. i que veu encara, dins i fora del cinema...

L’Anna ens llegeix:


L’ÚLTIMA MOHICANA
Vaig anar a veure  “L’últim mohicà”
                                            amb la meva mare

Entrem al cine i entrem dins la pel·lícula
perquè aquell amor arbrat, branca pura,
saba de la seva saba, natura
de sang, no és el del pare
indi i el fill, és el de ma mare
i jo.

Ma mare: “Àliga Pit Roja”
“Núvol amamanta llobes”
“Chingachgooka de pell blanca”.
Arrel de la meva cabellera
muda.

S’acaba la pel·lícula de fora la pel·lícula.
Sortim del cine. Plou aire.
Els fars dels cotxes com ulls
de llop metàl·lics.
Els passos zebra com pells
catifant l’asfalt
foraster.

I jo, “Ull de Falcona
Cega”
menjant-me el propi cor.

El poema i el poemari viatgen com un monòleg que reclama el diàleg entre  ella i la mare, entre ella i la tribu, entre ella i la poeta,  entre ella i nosaltres
L’autora es decanta per la llibertat en la construcció dels versos, dissenya  els poemes i la prosa poètica; separa paraules com si pengessin entre vers i vers, esteses a l’aire, marcant buits i soledats. Utilitza diferents mides i tipologies de lletres: això pel que fa a la forma explicita de disseny en el paper, però, hi ha la forma implícita que el lector haurà de dissenyar mentalment.

 A Bonjour blau per posar un exemple,juga amb la forma explícita més ortodoxa amb cinc quartetes i vers hendecasíl·lab, però ens proposa que, a més de recollir alguna paraula desplaçada , juguem amb la forma de les paraules taca  saltimbanca. i de les lletres N i O,que en dibuixem mentalment el sentit en la forma del gest, de l’ull esquerra fins a la camisa blanca el recorregut de la negació. I encara, podem afegir que en aquest poema (com en la resta del poemari) la seqüenciació i presentació formal de les imatges és deutora d’una mena de surrealisme cinematogràfic com:
La soltera s’abrillanta la cintura /el burgès es posa la panxa caixmira / la canonada fent gàrgares de ferro / mares despenjant el calendari / l’arracada em regalima per l’orella

Tot el contingut del poemari és  un devessall d’imatges, d’escenaris que es superposen de la mateixa manera com ho fan les emocions quan es converteixen en percepcions corporals: el dolor, la decepció, la fragilitat del jo; els sentiments com la nostàlgia, la sorpresa, la curiositat, l’escepticisme, el sarcasme, el xoc dels contraris, la caricatura com en el poema Turisme al haiku de la granota o, de vegades, tant cruel com en els versos del poema Projecte de reforma amb els temes universals de la mort, l’amor, la soledat:
deu escarabats piloters i antisèptics  /  surten de l’habitació.......en fila india / rodolant trossos del meu cor...

Dissenyadora d’interiors, l’Anna utilitza un llenguatge  creatiu en molts sentits: es pot inventar paraules, trastocar la sintaxi, com un laberint que el lector pot recórrer (des de la seva pròpia experiència) i trobar-ne una sortida...és a dir un sentit. Utilitza frases curtes, àgils, la repetició, el joc dels contraris, la part pel tot... i la metàfora (en la poesia de l’Anna,jo en diria metamorfosi)  són recursos que creen l’exageració que l’autora atorga al poema per accentuar la intenció del missatge. La descripció sol ser curta, amb seqüències temporals i canvis de pla ràpids, amb pocs farciments.
Un apunt sobre l’expressió que ens serveix la poeta pel que fa al sentit que amaga amb el recurs de la metàfora::.La metàfora com a senyal. És a dir, que assenyala una realitat velada però reconeixible,
La metamorfosi com a signe, que crea un nou significat i que requereix el procés de la descoberta intratextual. La guerra dels versos que proposava l’Anna i el poemari que us presento, són   la prova del joc de ritmes innovadors que ens aporta la seva obra....
Jo em pregunto el paper que hi juga la música en la seva creació poètica. Pel que fa al ritme, els seus poemes requereixen lectures diferents, no tant per la puntuació o pels continguts, sinó pel significat especial de cada mot, de cada frase, de cada vers...
Hi ha poemes que requereixen una lectura àgil, sincopada, una lectura subsidiària de la música Rap; d’altres volen ser llegits amb la fraseologia jazzística de la repetició. Hi ha poemes que reclamen la pausa, exigeixen l’evidència del buit, de la soledat de l’espai en blanc en el full. En definitiva una lectura atenta, però també,un deixar-se anar pel camí del coneixement i de les emocions on ens condueix cada poema de L’ÚLTIMA MOHICANA.
Per acabar,  crec que l’Anna  atorga la mateixa llibertat d’interpretació al lector, com la que atorga a la seva pròpia expressió. La mateixa  llibertat que jo  he emprat per presentar-vos la seva obra. 
Clara  Mir                                                               Barcelona 1 de juny 2012C





ANNA BOU ENS EXPLICA LA SEVA POESIA

Marta Malleu i Anna Bou

DISSENY- POESIA

El disseny m’ha entrat dins la poesia i la poesia dins el disseny.
Un professor de projectes em va comentar una vegada que en els meus espais/projectes jo explicava històries i crec que en les meus poemes explico espais.
Sóc molt visual. Funciono amb imatges, sóc més d’imatges que d’abstraccions.
També és paral·lel el procés d’escollir: no totes les idees hi caben ni en un projecte ni en un poema; s’ha de saber descartar, tallar caps, anar a per totes amb una idea sense deixar que les altres (per molt genials que semblin en un inici) li restin força, descartant-les si és necessari. 

LLIBERTAT LECTOR

Tal com diu en Francesc Parcerisas, “Tot poeta hauria de saber explicar els seus poemes”. Jo sé explicar els meus poemes fil per randa, res és a l’atzar ni per fer bonic, tot té una coherència interna dins el meu cap. De totes maneres m’agradaria que els poemes s’entenguessin en un 80-90% i la resta la posi la imaginació de qui llegeix. Vull suggerir, deixar-los un xic oberts, d’aquesta manera el poema és més ric. La intenció és que les idees aportades pels lectors siguin cosines-germanes de les meves, però si el que es suggereix és totalment diferent al que es vol transmetre llavors el poema és fallit.

IRONIA

M’agrada moltíssim la ironia; crec que la ironia permet expressar les paraules més dures deixant de propina un somriure als llavis. Aquest regust agredolç desarma a qualsevol, a mi per descomptat. Slawomir Mrozek és un autor polonès de contes i teatre que té una ironia absurda totalment desbordant; cada vegada que el llegeixo m’apareix un tall nou a la pell.  Ell no escriu lletra, escriu ganivets. La mirada irònica i finíssima de Wislawa Szymborska és una delícia i l’humor d’Oliverio Girondo m’encanta. Jo també en gasto molta, d’ironia, perquè aquesta t’allunya dels sentimentalismes (i dels sentimentalismes s’ha de fugir sempre). Encara que, ironies de la vida, la ironia no és res més que la façana de la fragilitat.  

 Aquests poemes ques es transcriuen a continuació així com l'anterior, forment part del PREMI VILA DE MARTORELL 2012, que l'ANNA BOU va guanyar amb el seu poemari L'ÚLTIMA MOHICANA i que publicarà l'any vinent EDICIONS IGITUR


                                         

OLIVETTI 46



El seu nom és Olivetti Studio 46,
té les dents tortes i ja no parla
-La nit també és gran i parla-
li dic perquè reaccioni. Però res.

Abans xerrava molt, com un lloro,
com una ciutat, com tu temps ha,
temps b, temps c, temps n.
Li encantava dir “llum”

per això la tinc entre la finestra
i l’espelma. A l’espelma li agrada
ser pronunciada, per això viu
entre l’Olivetti i els mistos.

Li parlo gota a gota, a l’Olivetti,
i ella riu amb les dents tortes
però de vegades         silenci
i llavors la foscor.      

Té l’esmalt ple d’arrugues, jo els dits
buits de lletres. Tant les dues,
tant a pèl, tant abecedari, tant
íntim. –Ara descansa- li dic

i li acaricio la Z, infinita, carnosa,
mortal, dóna’m la mà. I dorm.

PROJECTE DE REFORMA



Vas anar al millor dissenyador d’interiors
perquè et fes un projecte de reformar-
te.
                                                            
Et va prendre les mides.
T’endevinà el tarannà i el tarasí i el taranno i
dibuixà els plànols del teu tu
reformat. El projecte:

-Treure’t tots els envans del cap.

                        -Canviar l’estuc color ego per pintura alegre:
                                               color taronges             o
                                               blau viatge                  o
                                               color despertar, potser?

                        -Convertir l’ala nordsud-estoest en una sala
                        de jocs
                        per quan els convidats
                        i els teus          diumenges.

-Ampliar la il·luminació (que ara ets a les fosques).

                        -A l’habitació principal construir-hi dos coixins
                        i un parell d’armaris d’ambdós sexes.

                        -Finestrar-te: obrir-te finestres perquè t’entrin blocs d’aire
                        i de vespre.

                        -Detall a la cuina: un pot de vidre amb macarrons feliços.

                        -Bàsic: La porta d’entrada amb els braços oberts.

El projecte és preciós,
el pressupost massa car:
costa fer-se una pregunta.

 

BANDERES

  
Si pengeu roba
en estenedor vertical, no horitzontal,
i endolleu el vent
deixarà de ser roba estesa.
N’obtindreu banderes.

El llençol: bandera blanca.
L’abric: bandera russa.
La camisa: bandera amb braços.
El mocador com bandera d’un país               petit,
de formiguetes desenvolupades, potser.

Si pengeu banderes en horitzontal,
no vertical, n’obtindreu roba estesa
(colors en barra, escuts momificats)
menys útil que el simple hule
de flors que ens para taula.

M’agradaria viure en un país
que tingués per bandera uns pantalons;
les cames corrent al vent
ales els genolls
l’aire les sabates.

-Hisseu els pantalons- cridaria el “manamés”.
Però el manamés aniria nu
perquè les banderes (un respecte)
no serveixen per vestir-nos.

I un manamés nu no té cap crèdit.

CÈRVOL/ CASCADA

           La cascada Mount Shastá conté
totes les llàgrimes dels cèrvols*.
Per això els cèrvols no ploren
                                   quan se‘ls caça.

De vegades he vist gent que no plora mai-
deu ser cèrvol.

De vegades he vist gent que plora massa-
deu ser cascada.

De vegades he vist bassals plens
d’una aigua molt bruta i molt sola
que mai no s’asseca.
A algú que no és ni cèrvol ni cascada
l’ha caçat una pena-
penso.
                  



* Llegenda de la tribu índia Acumawi


TURISME AL HAIKU DE LA GRANOTA



Ets en un dels deu autocars
que s’enfilen pel Japó camí
de l’etern haiku de Basho
aquell on: un vell estany
una granota hi salta             el so de l’aigua.

Travesseu boscos de haikus
(alguns cauen dels arbres, d’altres
al sol panxa enlaire) però
sense temps, a les cinc en punt
actua la famosa granota:
l’estany vell està restaurat,
el volum de l’aigua, perfecte,
les grades preparades:
una família russa amb nen rus,
el nen rus a ratlles del Barça,
petons amb accent de Califòrnia,
l’aigua, retocant-se els reflexos,
la granota escalfant a la pedra,
les càmeres obrint la parpella,
estands amb souvenirs d’anques,
a primera fila tu            el nen rus
amb peluix-granota, un japonès
papiroflexiant el programa,
l’altaveu anuncia l’espectacle:
l’expectació màxima, l’actuació
mínima: les cinc en punt i XOF.

Extasiat aplaudeixes
mentre apartes                       una mosca
encantadora                           d’un haiku
delicadíssim
que ningú mai no escriurrà






ANNA BOU JORBA

Barcelona
Edat: 39 anys

CURRÍCULUM

- Abril 2012. PREMI DE POESIA “VILA DE MARTORELL 2012.

- 2011. Beca “Fundamentals of Poetry” subvencionada per la Unió Europea
(Grundtvig Project)

 - Cursos “Construcció de Poemari” 2009/2010, 2010/2011 impartits per
Francesc Parcerisas, a l’Ateneu Barcelonés.

-2009. Finalista concurs microrelats DeAPlaneta.

- Del 2008 al 2011 Interiorista a General Optica.  

- 2008. Col·laboració amb André Ricard en el llibre “Conversando con estudiantes de diseño”.

- Des del 2006 fins a l’actualitat: redactora en la web de cinema “Diario de Venusville”.

- 2006. Redactora i coordinadora poètica de la revista literària Lletra petita.

- Del 2006 al 2008 Interiorista a Grupassa Restaura.  

- Del 2002 al 2005: redactora i coordinadora poètica de la revista literària Atenea,
de l'Ateneu Barcelonés.

- 2004. Primer premi a Espanya del concurs de disseny  "LuxePack. Modernitat a
Mònaco", i premi especial en la Final Internacional del mateix premi, valorat per
la seva originalitat i innovació.

- 2002. Premi en el certamen literari “Les millors Pàgines” convocat per l’Ajuntament de Granollers. Llibre de narracions de setze autors “Cafè turc i altres històries”.

- Del 1998 al 2006. Interiorista free lance.  

- Llicenciada en Disseny d’Interiors desde el 1997 per la Escola Eina de Barcelona (centre adscrit a la UAB) obtenint una Matrícula d'Honor en el projecte Final.


 







UN CONTE

Escrivim poesia i també contes.


Aquest conte va obtenir una menció honorífica al XIIè Premi de Narrativa breu TIRANT LO BLANC que organitza l'ORFEÓ CATALÀ DE MÈXIC:





DIGUES-ME, ESPILL, QUI ÉS LA MÉS BONICA?


Em vaig mirar al mirall amb meticulositat i no m’ho podia creure. D’un dia per l’altre? No, allò no es feia així, de sobte. Potser és que havien passat molts anys sense dedicar-me una bona estona a mi mateixa, i ara descobria amb horror la decadència d’una figura que havia estat atractiva, cobejada. Aquella panxa que es tornava prominent i flàccida, els pits caiguts, la pell tacada i transparent...em feien esborronar, i el pitjor de tot allò era que no hi havia marxa enrere. Em continuava contemplant de cap a peus en aquell gran espill que hi havia a l’entrada de la cambra. Em vaig acostar: la cara sí que me la coneixia, m’havia fet a les arrugues, a la mirada opaca, ho veia cada dia, m’hi havia acostumat. Va ser arran d’una fotografia que vaig començar la inspecció. A la foto hi havia vist una dona en la decrepitud de la vida. Sí, m’havia fet vella, tan vella que aviat reposaria al clot... si les coses anaven bé.

Aquell matí no vaig tenir ni ganes d’esmorzar. Tota l’estona tenia davant meu una imatge que no m’agradava i un número que començava amb set i que no volia veure. Però jo em trobava bé, encara tenia ganes de fer coses, anar aquí anar allà, i avui, a més,  m’esperava la meva néta que hauria hagut de tenir quinze anys, o vint,  i en tenia només vuit.  M’havia col·locat aquell vestit, pantalon i  jaqueta gris, havia triat una vestimenta seriosa, potser em convenia, però no vaig renunciar de cap manera a una brusa de color fúcsia que m’enamorava. Duia els cabells blancs i molt curts amb una metxa més llarga i de color taronja que em queia damunt de front, un atreviment? Vaig dubtar, pintar-se els llavis, no pintar-se’ls? Maquillatge? Finalment van guanyar els colors de guerra, això sí, amb molta moderació. A l’autobús, calia agafar-lo per arribar a ca la meva filla, em van deixar seure de seguida, devia fer cara de iaia acabada, i allò m’incomodava, és clar que, normalment,  si hi havia seients buits m’hi asseia de bon grat, però allò de  “segui, senyora, segui”,  em tirava l’autoestima per terra. Vaig baixar al passeig de Sant Joan, en compte, em vaig dir, mira que si caigués... m’anava ensorrant per moments. Aquell “set” odiós em perseguia com en una pel·lícula de por, m’omplia tot el cervell i semblava que no hi cabia res més. Mirava al meu voltant i tot ho veia pansit, desinflat, fins i tot les cases semblava que estaven fetes d’un material flonjo i que aviat s’aplanarien per terra en múltiples plecs i replecs. Una veueta em ressonava a les orelles i per dins de tot de l’estomac: “vella, vella, vella!”. Em van agafar ganes de plorar.
Vaig caminar tres carrers i vaig arribar a l’entrada de casa la meva noia. Era qüestió d’empassar saliva, mocar-se i trucar el timbre. Una veueta s’hi va posar “àvia?” “sí, reina”, i vaig pujar. La neta, la Ceci, de Cecilia, ja m’esperava, li encantava que l’anés a buscar i vaguéssim tot el dia per Barcelona, o anéssim al cinema o a fer un descobriment; tenia festa de l’escola i els seus pares havien de treballar; la meva filla, em va fer un petó escadusser a la galta i va marxar corrents escales avall.
¾I què farem avui, àvia?
No ho havia pensat. El meu problema particular m’havia tingut massa encaparrada, on podíem anar?
¾Avui fa molt bon dia, la mama diu que tenim sort, que a ella també li agradaria d’anar a prendre el sol... àvia, per què no ens anem a banyar?
¾Quin acudit, si encara no ha arribat l’estiu, només és un dia de primavera...
¾Ooohhhh!! Jo em volia banyar... i no ens podem anar a banyar? Allà a la teva platja? Va, àvia...
¾Potser hi podríem anar, a passejar, a mullar-nos els peus...
De manera que vam anar a buscar un altre autobús que ens dugués avall cap al final de la Rambla del Poblenou, per anar on anàvem a l’estiu quan ella tenia festa i venia  a passar alguns dies a casa, perquè jo encara vivia prop de la Rambla en un passatge de casetes baixes i patis a l’interior. Vam baixar fins a la platja tot travessant el Parc de Mar. La Ceci tenia ganes de córrer, fer tombarelles damunt de l’herba, saltar, talment com el cadellet que era... semblava que la primavera i aquell sol que lluïa li feien agafar ganes de bellugar, de tastar l’escalfor, de gaudir del dia.
A la platja hi havia gent prenent el sol, l’aigua era molt blava, d’un blau profund, i es mostrava encalmada, llisa, temptadora. La mar estava mig adormida i pràcticament no arribava cap onada. I, a mi, sempre m’havia agradat el mar.
¾M’arremango? ¾va preguntar la nena quan ja s’havia tret les bambes.
¾Mira que no vull que et constipis!
Però ja s’havia tirat els pantalons amunt i els seus peus eren a l’aigua.
¾Ui! Ui! Que freda!!
Corria amunt i avall.
¾Va, àvia... tu també!
Em vaig treure les sabates i també em vaig arremangar. Sí que l’aigua estava freda, però era agradable, tanmateix calia caminar de pressa o córrer, el sol de primavera no aconseguia d’escalfar el mar encara que fos a migdia. De tant en tant paràvem per recollir alguna petxina escadussera o una pedra interessant, per fer un collaret, deia ella. La Ceci continuava corrent amunt i avall amb l’empenta dels seus vuit anys. En una d’aquelles corredisses va venir cap a mi i se’m va tirar a sobre. Em va agafar en una mala posició, estava recollint un cargolet. Amb l’escomesa, encara que de poc pes, vaig trontollar i a rodolons vaig anar a parar una mica més endins, i em vaig mullar tots els pantalons. De primer la nena es va quedar tota seriosa, després es va posar a riure i riure, i ella, també es va xopar els pantalons. Jo em vaig desconcertar, en un moment havia tingut tanta por de caure del tot a dins de l’aigua, però ràpidament se’m va encomanar la rialla i ni una ni l’altra podíem parar.
¾Corre! Anem a casa, que així sí que agafarem una bona calapàndria!
I, agafades de la mà, vam córrer, el que jo era capaç de córrer, fins a casa meva. Dutxa d’aigua calenta, frega, a per tot arreu, pijama, jersei, calefacció, i a menjar les croquetes que jo havia preparat el dia abans.
La Ceci, estava contenta. Allò havia sigut una gran aventura i no parava de riure.
¾Àvia, ho hem passat bomba, oi que si?
Quan la roba va estar eixuta es va tornar a vestir davant d’aquell mirall que al matí m’havia tornat tantes respostes. Ara també ens en donava: aquella nena rosseta, esprimatxada, amb aquells ulls negres i vius, era la meva neta, i jo me l’estimava amb un amor que m’omplia tots els teixits del cos, i només de sentir la seva rialla i notar l’escalfor de la seva maneta dins la meva, em trobava la iaia més afortunada del món.
Em vaig mirar el mirall una altra vegada. Arrugues? Quina arruga?


                                                                                  Marta Malleu
                                                                                  Febrer 2012

                                                                                                          

dimecres, 6 de juny del 2012

AGENDA

El dijous dia 14 de juny a les 19h en punt, la Clara us convida a una nova presentació del seu poemari  ELS DÉUS I LES BÈSTIES.
Es farà a l'ESPAI MALLORCA carrer del Carme 55 
Tots hi sereu molt benvinguts