dimecres, 3 d’agost del 2011

SEGONA SESSIÓ: ELS IMPARABLES - 15-02-06

En aquesta sessió la Clara Mir i la Marta Malleu van presentar “ELS IMPARABLES”, joves poetes que han aixecat fortes polèmiques, segons el següent guió:

El nucli dur: Sebastià Alzamora
                    Hector Bofill
                    Manuel Forcano

Els poetes i la seva obra

La polèmica:
La veu dels poetes
                    La crítica
Un punt d’inflexió per a les lletres     catalanes
Lectura de poemes d’aquests autors


SEBASTIÀ ALZAMORA



Llucmajor, 1972
 
    
PERFIL:
Poeta i escriptor
Sebastià Alzamora (Llucmajor, Mallorca, 1972) és autor dels llibres de poesia Rafel (premi Salvador Espriu per a poetes joves 1994), Apoteosi del cercle (1997), Mula morta (2001) i El benestar (premi Jocs Florals de Barcelona 2003), així com de les novel·les L’extinció (premi Documenta 1999), Sara i Jeremies (premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de narrativa 2002) i La pell i la princesa (premi Josep Pla 2005). És col·laborador habitual del diari Avui i de l’emissora de ràdio Catalunya Cultura.




Llibres publicats:
  Rafel, Edicions 62, 1994    premi Salvador Espriu per a poetes joves 1994
  Apoteosi del cercle, Edicions 62, 1997
  Mula morta, Proa, 2001
    El Benestar, Proa  2003    premi Jocs Florals de Barcelona 2003

  Sara i Jeremies, Editorial Moll, 2002
    La pell i la princesa

 

RAFEL:





VII. La solitud

“II”(fragment)
                   ...
                   tenia tota aquella mort de tu
al davant meu, com un llarg panorama
per caminar-hi sense moltes ganes,
com una lluna esmaltada de ràbia,
i ja res més no em semblava fiable.

IX. El desconcert

“I” (fragment)

                   “I ara tan sols puc dir, Rafel, que el temps
és la memòria, que els àngels sovint
resulten ser anomalies grolleres,
que el ben menjar és un alt honor, i que tot
se seguirà, perquè cal que així sigui,
fins aquell dia en què jo també mori.”

X. El temor

“I” (fragment)

“No vull morir, Rafel, sense haver dit
tota paraula que em sigui propera,
sense donar a la meva veu la tasca
de pronunciar una llengua i una vida


HÈCTOR LÓPEZ BOFILL

(Badalona, 1973)


És Doctor en Dret i professor de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Com a poeta ha publicat Poema de Calipso (1995), La reconstrucció de l’aristocràcia (1999), La revolució silenciosa (2001), per la qual va obtenir la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona, i Les genives cremades (2004), Premi Ciutat de Palma. El 2003 va ser guardonat amb el premi Josep Pla de narrativa per la novel·la l’Últim Evangeli. Com a jurista és autor de tres llibres i de desenes d’ articles científics. A l’any 2004 va publicar el seu assaig La independència i la realitat, que ha resultat el text de referència del nou soberanisme a Catalunya. Acaba de publicar, juntament amb Sebastià Alzamora i Manuel Forcano, Dogmàtica imparable, on  avisen que un món ha d’acabar per que un altre pugui començar.



Llibres publicats :
  Poema de Calipso, Columna, 1996
    La reconstrucció de l’aristocràcia, Proa, 1999
  La revolució silenciosa, Proa, 2001   Flor Natural Jocs Florals de Barcelona
  Les genives cremades, Editorial Moll, 2004   Premi Ciutat de Palma
  L’Últim Evangeli, Destino, 2003
  La independència i la realitat, Editorial Moll, 2004

LES GENIVES CREMADES  2003

         Premi ciutat de Palma – Joan Alcover de Poesia



Un mar de roques blanques




VII

                   En unir-nos gairebé ens vam tornar
transparents. les marees antigues
rejoveneixen a la platja com nens
que corren despullats. Ens posseíem?
Ens depredàvem? En realitat
primer ens havíem d’estimar nosaltres per
complaure el cos que venia a triar-nos.
Del sòcol de totes les clapes d’homes
es segrega un plasma que s’anticipa
al coneixement. No hi ha creences
per contradir, els relleus que s’acostin
s’ajustaran a la imitació
del nostre encontre. l’inici ens segueix,
som el ferment de préssec i ginesta
que esclatarà a la primera supernova.


MANUEL FORCANO

(Barcelona, 1968)



PERFIL:
Manuel Forcano (Barcelona, 1968) és Doctor en Filologia Semítica i ha treballat com a professor d’hebreu i d’Història del Pròxim Orient Antic a la Universitat de Barcelona. Ha traduït al català i ha antalogat l’obra d’alguns poetes moderns israelians, com Pinkhas Sadé (El déu abandona David, 2002), Roni Someck, o lehuda Amikhai (Clavats a la carn del món, 2001, premis de la Crítica Serra d’Or i Cavall Verd de traducció). Ha traduït també la novel·la d’Amos Oz (El mateix mar, 2002), amb Roser Lluch, i, de l’anglès, les proses d’E. M. Forster (Faros i Farelló: una evocació d’Alexandria, 2002). De la seva pròpia producció poètica destaquen D’un record a l’altre (premi Amadeu Oller 1992), Les mans descalces (premi J. M. López Picó 1992), De nit (1999), Corint (premi Jocs Florals de Barcelona 2000),  Com un persa (premi internacional Tivoli Europa Giovanni 2000) i El tren de Bagdad (Premi Carles Riba 2003)



Llibres publicats:
  Les mans descalces, Columna, 1993 premi J.M. López Picó 1992
  De nit, Editorial Moll, 1999
  Corint, Proa, 2000           premi internacional Tivoli Europa Giovani 2000
  Com un persa, Tàndem, 2001
     El tren de Bagdad,  Proa 2003   premi Carles Riba 2003




 LECTURA DELS ASSISTENTS

 
CLARA MIR  

Ens va llegir uns poemes del seu recull “LA SÍNIA”

       II

Una altre volta a la sínia
per ordre de les hores:
que es tanqui el cercle
traginant cadufs de sang.
El centre hipnòtic regeix
amb perfecta harmonia
de metrònom, la inesgotable
maniobra de la circumferència.
I el sol, com una etiqueta de pastisseria,
el tenim allà dalt, a la dreta del Senyor.


MARTA MALLEU
     
Ens va llegir del seu poemari “BARCELONA- MANHATTAN”, uns quants poemes i ens va regalar una bosseta amb sorra de la “Mar Bella”

...
Caminem,
peus nus per la riba,
de la Nova Mar Bella
on no queda petja,
és cert,
de misèries recents,
del dolor i la fam
que s’endugueren el temporal
i les pales excavadores.
Trepitgem l’arena,
enterrem passats,
girem l’esquena.
Quin blau més quiet!




Més al Nord,
el Fòrum, diuen, parla
de diàleg i entesa
damunt d’una costa llarga
que amaga terrors
de fusell i pistola.
La sang encara taca
cada gra de sorra,
la sang encara embruta,
la sang d’aquella guerra.
Ílion derrotada!
La mort hi dorm,
la mort sepulta el nom
del Camp de la Bota.
...


PELE TORRES

He sentit algú a prop meu
tan a prop,
tant!
Que li he preguntat:
Qui ets?
Només el silenci
i el meu propi so
m’ha contestat.

Ningú visible
que jo pugui veure.
Però tan gran ha estat
dintre meu la vibració
que el silenci
ha cristal·litzat en mi.

                                                       Febrer 2006




Quan acarono la teva pell
i sento la dolça tebior
que emana de tu
i sento el batec
del teu cor,
em torno humà
i formo part de tu.

                                Febrer 2006             


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada