CINQUENA SESSIÓ: JOAN VINYOLI - 16-11-07

Mentre esperàvem que arribessin tots els companys per començar la sessió, els que ja hi érem rèiem i fèiem broma sobre que tots anem “estressats”  i no tenim temps de res, llavors vam començar a improvitzar versos un darrera l’altre a veure què sortia, i com que el primer havia acabat en “ES”, doncs tots vam continuar igual.  I va quedar així:

                   IMPROVITZACIÓ EN “ES”

Érem tres

a fer un poema sobre l’estrès

a tothora, i... a les tres.

M’has entès?

I em contestes: m’has corprès!

Però ara, ves

escoltem un blues de la “Blues Express”

Sóc l’última i m’ha sorprès

que s’acabi aquest vers

I de fet, no s’hi pot fer res.

Deixem-ho imprès

i veurem si de tres

passem a trenta tres

                            16-XI-07

“Tres” érem les persones a la sala i, és clar, volíem ser trenta tres.

SESSIÓ DEDICADA A JOAN VINYOLI

JOAN VINYOLI

         “Joan Vinyoli és, com tothom sap o hauria de saber un dels més distingits i més importants poetes de Catalunya i no solament d’aquest temps sinó de qualsevol altre moment generacional “ Aquesta afirmació la va fer Salvador Espriu a l’any 1965, a la revista Presència. Espriu, company de generació, i Carles Riba van ser dels pocs poetes que van saber valorar, des de l’inici, la força, la qualitat i indiscutible profunditat de la poesia de Joan Vinyoli. Joan Teixidor diu: “entre tots els poetes que hem conegut, ell és realment el poeta”.

         Va néixer a Barcelona. Vivien a la Gran Via. El seu pare va morir quan ell tenia quatre anys. Va tenir la infantesa marcada per les penúries econòmiques però també per la felicitat dels estius passats a Santa Coloma de Farners, que sovint evoca a la seva poesia.  En aquests primers poemes també hi trobem el tema de l’amor:

 DOS POEMES I  (de PRIMER DESENLLAÇ 1.937)

  D'UNA TERRA (VI) (DE VIDA I SOMNI 1948)

És ara, quan la tarda va fonent-se,
que penso en aquell sol de quan jo era infant,
i veig la clara vall plena de boira
i al fons la llisa mar blavosa i gran.
A l'indret on a mirar-la em parava
s'hi ajuntaven, en conflent suau,
els caminals rogencs i tortuosos,
plens de silenci i de profunda pau!

Filla del cel, allà, la poesia,
un dia vaig trobar de bon matí:
en un tombant secret que jo sabia,
vora el torrent humit la vaig sentir.
Oh veu del rossinyol!, tu em descobries
móns de bellesa, soledat i cel;
en aquell punt, dins l'ànima naixies,
meravellós, inconegut anhel.

És el descobriment de la poesia. Son els records

 Cursà estudis de comerç als jesuïtes de Casp,i als setze anys va entrar a treballar a l’editorial Labor fins a la seva jubilació. La seva vida va configurar els seus diferents móns: La Gran Via, Casp, Santa Coloma de Farnés, Begur, Queralbs i la Vall d’Aran, Barcelona i Vallvidrera.

De formació autodidacta, Vinyoli concep la poesia a la manera ribiana, com una eina indagatòria i de coneixement sobre un mateix i sobre el món, i com una forma de realització espiritual. El poeta admira la meravellosa realitat de les coses i vol arribar a la seva essència. La natura el cridava.

Podem trobar dues etapes en la seva producció.

La primera etapa que va des de 1937 a 1963: “Primer desenllaç” 1937, “De vida i somni” 1948,   “Les hores retrobades” 1951 i “El Callat” 1956, on la seva poesia lírica és deutora del romanticisme alemany i el postsimbolisme, és una poesia trascendental. La poesia és per a Vinyoli una via d’arrelament en la realitat i de la trascendència d’aquesta mateixa realitat. En aquesta primera etapa veiem la seva fidelitat a Riba i Rilke. És  un períodede formació i consolidació. Està caracteritzada per constants replantejaments poètics i per la voluntat de construir-se una  veu pròpia i personal.

EL POETA ADOLESCENT  (de LES HORES   RETROBADES 1951)

Diré el contorn dels arbres i muntanyes,
la solitud, els somnis, el destí;
allò que és trànsit vers una altra vida,
la llum entre dos clars, vull retenir.

Com una rel desfent-se de la terra
cap a la llum d'inaccessibles astres,
així m'arrenca com el torb insomne
l'amor i em lliura a un altre.

En aquests textos hi ha present un esforç per dilucidar el sentit de la poesia i de la seva capacitat transformadora.

SÓC UN HUMIL CONREU  ( de LES HORES RETROBADES 1951)

L’amor és present en tota la poètica de Vinyoli amb tractaments diversos; el plaer de l’amor, l’amor regenerador, l’amor sublim gairebé místic, l’amor com a font de coneixement, l’amor impossible i l’amor insatisfactori.

En aquesta etapa (F. Gomà).  “El Callat” és el llibre culminant de la seva primera època. “Joan Vinyoli, progressivament i amb plena consciència, va assegurant, en aquests primers llibres fins arribar a “El Callat”, l’actitud espiritual que li permetrà de prendre consciència de les coses en tot llur esclat líric, en la seva pròpia entitat, en la seva presència, en la seva essència” Havia de  

concentrar l’esperit en ell mateix o en la cosa que fos per extreure’n substància lírica i així l’objecte s’anava destacant i prenent sentit.

Joan Vinyoli  va ser sempre una persona atent i sensible a les formes més vives de la cultura contemporània: arts plàstiques, música... i va ser un home de vida apassionada i de molt trasbals.

         LES AIGÜES     (de EL CALLAT 1956)

         No el riu quiet de les paraules,

sinó l’espai obert que transparenten,

on l’aigua veritable corre lliure

per a la set. Posat a la ribera,

vençut i gairebé sense ni esma

de beure, tot de sobte, quina deu

m’inunda, m’il·lumina?

És ara quan afirmo,

coses, que sou, mentre m’estic

bevent aquestes aigües de silenci

que brollen de vosaltres,

i sóc un àmbit on el cant circula

com una sang, on tot, a casa instant,

és únic i perfet i perdurable

EL CAMÍ (de EL CALLAT 1956)

        

Després de “El Callat” passa per un moment baix amb una forta crisi religiosa que l’allunya definitivament de l’església catòlica. Publica “Realitats” al 1963 i entra en un període de crisi personal i de silenci poètic. També té problemes a l’editorial on treballa (aquesta feina l’agobiava) i també té problemes amb la beguda. “Realitats” és un llibre irregular i heterogeni en què el poeta vacil·la entre seguir fidel als postulats poètics que han presidit l’escriptura de “El Callat” o adscriure’s al model de poesia realista i engatjada que impera en aquell moment a Catalunya.

EL POETA I EL MAR (de REALITATS 1963)

Rei mal cofat, emperador vestit

amb teranyines, vidres, moviments

de sal.

         Derivo cap a llunys

inconcebibles.

                   Això és riquesa:

descobrir noves illes

reconèixer l’albatros.

A la cabina estreta

fresc aire de diumenge

mou la cortina, que desmaia

més tard, amb flaire de fregits

d’oli dolent.

                   L’onada de la tarda

s’ajeu al fons,

                   aleshores ve

que la mar reverbera a popa

i els ulls treballen en l’escuma.

Rei mal vestit, emperador calçat

amb espardenyes.

                   Però, tinc la barca

i em sé la mar.

        

Però al poeta no li importen les modes, ni els corrents, ni les escoles, ell està atent a la “vida”. Porta una càrrega experiencial i intimista, farcida de dubtes i d’incerteses i el vers és un camí de redempció que el porta a la seva segona etapa. Ha començat el canvi i el poeta es complau a descriure els seus actes habituals més allunyats de la creació artística, s’humilia, es fa petit, però no queda tranquil i protesta. També hi trobem poemes sobre la mort

GERONTION   (de REALITATS 1963)

         Jo sóc una manera de ser crit

         que és pur ofec, rancúnia, soledat

de ja quasi no ser, d’estar hivernat

a l’hospital sinistre de l’oblit.

Tant afanyar-me per a tal convit

amb el silenci m’ha tornat orat;

veig una hiena que pastura al prat

on cullo flors i quedo esfereït.

Tinc por: tancat en sala d’hospital,

passo les hores recomptant, avar,

el que fou or i que ja res no val.

En un catre corcat i desguarnit

recorro la mar negra. Temps de nit

Oh! La certesa de no veure far!

EL SEPARAT  (de REALITATS 1963)

                            

Aquest segon període  que va des de 1970 a 1984, representa la de maduresa i plenitud poètiques i coincideix amb el màxim reconeixement per part de la crítica.  Evoluciona cap a una poesia metafísica i existencial empeltada d’un realisme de caire experiencial i moral.

(Parcerisas) “Tota la poesia de Vinyoli d’ençà dels anys setanta té, malgrat alguns canvis i diferències evidents, unes característiques comunes que són les que ens permetran parlar d’una veu pròpia del poeta. Vinyoli no abandona el seu sentit de recerca metafísica però li fa fer un tomb substancial: ara l’home és el centre del seu univers, la mesura de totes les coses i, en conseqüència, els horitzons de la seva poesia ens són més propers. Sobretot perquè aquest home que es constitueix com a nucli poètic és un poeta que sap aferrar-se a la vida amb totes les seves contradiccions, meravelles i secrets.”.

.(F.Gomà) “Al 1970 publica “Tot és ara i res” i a partir d’aquest poemari, doncs, canvia d’actitud: l’admiració primera que li produïen persones o coses i que es traduïa en cant, ha deixat d’existir. El poeta ha perdut la innocència i les il·lusions”

Els dos pols per on es mou la poesia són la raó i la follia o en llengua moderna. La realitat i el desig.

El poeta ha canviat. Tot és ara i res” és un llibre desolat, amarg, la constatació de la realitat, és d’una inexorable crueltat amb ell mateix. És el llibre que marca el punt d’inflexió .

Tot és ara i res 1970

        

SUNT LACRIMAE RERUM

A Tamariu, a casa en Pere Patxei,

encomana un cremat, beurem a poc a poc

a l'hora que la mar s'agrisa.

Ploren les coses, plora el temps,

plora la vida no viscuda,

plora també la vida que hem viscut.

Sunt lacrimae rerum.

Ai, aquest "ai" és un bressol

de moltes hores en què sempre anàvem

pel vell sorral i vèiem l'ample mar

guspirejant parlant-nos en metàfores.

"La dolencia de amor que no se cura

sino con la presencia y la figura."

Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca

i corre a amagar-se en qualsevol forat.

Però quan em recordo dels amics que han mort

irremissiblement, els insubstituïbles,

em torno un gira-sol que puja d'un femer

i fa com un que parla amb entelada veu,

en una tarda càlida d'estiu,

davant el somriure dels morts que se li fan propers.

Ara tot d'una la tenora

ressona a Pals i contemplem les illes

i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:

davant aquestes coses cal plorar.

Passa la tarda sobre els camps d'arròs

de l'Empordà xops d'aigua.

És tard, és hora de tornar a Begur

en l'autocar que ens deixarà a la plaça.

Anem al bar i prenguem l'aperitiu amb cloïsses

ben amanides amb llimona i pebre.

Cau la nit, la nit fantasmagòrica

del rei Begur que senyoreja el castell,

la nit dels fars i de les barques a l'encesa,

del cel altíssim estelat.

Tot giravolta com en un parc d'atraccions,

però tu i jo vivim al botó de la roda,

on és imperceptible el moviment.

Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians

i les orenetes que xisclen, llançades.

Que l'estiu matusser no faci gaire mal.

Ajudem-nos els uns als altres

amb paciència, bon vi, moderació,

per no caure en el daltabaix.

Els arbres es clivellen,

els fruiters regalimen goma.

(Parcerises). “Però fins i tot els poemes més desolats i desesperançats semblen moure’s en el teló de fons que té la passió com a punt de referència”. Perquè Joan Vinyoli, ja ho hem dit, va ser un home apassionat.

(A.Susanna) “Darrera dels seus poemes es palpa una persona de carn i ossos, la presència d’algú que sent i pateix i pensa, com tots nosaltres. Hi ha una adequació total entre la persona poètica i la persona real. Per a ell el fonamental era “viure”. Va conrear la reflexivitat, la possibilitat de convertir-se en objecte d’un mateix, això el va portar a la introspecció, per una banda i als conflictes amb si mateix”.. Això el va portar a escriure des de l’experiència.

Després del llibre esmentat “Tot és ara i res”,  el va seguir

                  

          “Encara les paraules”  al 1970 En aquest llibre tot són preguntes/que mai tenen resposta...No res, fum... Cal viure a tot o res, vinclar-nos dolçament...

Són les contradiccions que porten els humans. La realitat exterior i la realitat interior.

TOT SÓN PREGUNTES (de ENCARA LES PARAULES 1970)

                   Tot són preguntes

que mai no tenen resposta.

Tocat no sé per quina absurda mà

se sent un violí:

l’arquet fa mal, d’això no n’hi ha dubte.

Passem el dia en una vella

taverna on la gent beu, on jo mateix bec

per allunyar molts àrids pensaments

que no tenen, però, cap mena d’importància.

Es poden fer moltíssimes coses,

que no són res, partint d’aquest principi:

tot és ara i res.

NO RES, UN FUM (de ENCARA LES PARAULES 1970)

La poesia allunya de les aparences

i fa propera la realitat.

Memòria: perdre’s com en un dellà

que és sols l’aquí, darrera

cortines transparents.

                            I què veus?

No res, un fum.

                            En veritat us dic

que no es fa res en veritat sinó

per la paraula creadora de silenci.

El següent llibre es titula “ARA QUE ÉS TARD” 1975

EL TEMPS DIFUNT  (de  ARA QUE ÉS TARD  1975)

                   M’he d’anar consolant

de fer-me vell.

                   Invento fets

que mai no foren, parlo

d’anar corrents a omplir

un cove de fruita i dur-lo

a qui no l’esperava: jo mateix

                                      En veure’l

m’alegraré.

                   Tot d’una el menjador

s’omple de l’hort. Dringuen les copes

plenes de vi.

                   Llunyana espera

de dies feliços que no fou possible

que ho fossin.

                   Ploro sense fressa

pels corredors, per totes

les cambres buides de la casa

del temps difunt.

                   Si vols acompanyar-me

vine, partim-nos

els fruits i el vi;

mirem per la finestra, junts,

el vell passat que vam pujar

graó rera graó, difícilment.

        

Hi ha una edició de  “POESIA COMPLETA”                 1975

                   Després va venir el poemari “VENT D’ARAM 1976

         El poeta cerca la paraula intransferible per a aquell estat d’ànim intransferible, la paraula única que sols pot donar el pes i la densitat del moment viscut.

AMB RONCA VEU  (de VENT D’ARAM 1976)

                   Com que no menjo per la fam que tinc,

                   Com que no calmo la gran set que tinc,

com que no sé de canviar el meu crit

en mena de vianda,

pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me

Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles

i m’omplo d’enyorança turmentada

i em perdo molt endintre del gran bosc

ple de barrancs

                            i sóc el gall salvatge:

m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len,

amb ronca veu anuncio l’aurora,

tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,

i m’estarrufo coll inflat i danso,

tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.

POEMA NUM. VIII  (de EL LLIBRE D’AMIC 1977)

         COR PODERÓS  (de EL GRIU 1978)

                   “Obra poètica”          1979

A continuació va publicar “A HORES PETITES” 1981

                   FEINA DE VELL  (de HORES PETITES 1981)

En fer-se fosc, foraviler, passejo,

cercant allò que mai no trobaré.

Travo paraules amb dolor i records

de goigs viscuts. Famèlics gats acuden

a devorar-me. Somnis, heu fugit.

Palpo la roca i l'arbre i m'hi recolzo.

És hora ja de tornar a casa. Vell,

duc a la mà la pedra del poema.

                   “CANTS D’ABELONE” 1983

        

“DOMINI MÀGIC” 1984

Planteja una reflexió filosòfica sobre la certesa que poguem arribar a tenir de l’existència

                            DOMINI MÀGIC

Despunten crits de fulles en els arbres,

esquinça un vol de grius el capaltard

i la muntanya, amb blau recolliment

crepuscular, porta a la falda humil

un davantal de blats encara tendres.

M'allunyo dels embruixos del ponent,

esvento les recances i les cendres

i de l'antiga troca tallo el fil.

Pasturen per la nit roques i cabres,

el riu encès es precipita al mar,

l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;

domini màgic, regne sublunar.

        

“PASSEIG D’ANIVERSARI”   1984

     Parecerises diu: “Llegirem Vinyoli perquè en la seva obra aprendrem a esbrinar el sentit profund que la bellesa i l’emoció de la poesia poden donar a la bellesa i a l’emoció de la vida”  (Parcerisas)

ELEGIA DE VALLVIDRERA I (de PASSEIG D’ANIVERSARI 1984)

              Per què paraules? Aquest blau intens

              del mar és prou. Miro la ratlla fixa

de l’horitzó,

                   mar grandiós, i quanta

riquesa guardes, per a qui? Jo no sóc bus

que cerca vells tresors: el que m’atreia,

perles que abans havien estat ulls,

no ho troba algú tot sol, ans calen dos,

amb una sola, neta, lliure, confluent

mirada que es projecti més enllà

de tota perla –sols llavors hi arriben

“feliços pocs”.

                   No, jo sóc sol, però l’embat

de les onades em conforta. Tot és lluny i prop,

i no s’acaba mai aquest viatge

per les paraules:

                            Ja no tinc res més

    

     I finalment trobem les exquisides, precises i sensibles traduccions de les poesies de Rilke

                   “ VERSIONS DE RILKE”            1984

             “NOVES VERSIONS DE RILKE”        1985

 

OBRA:

                   “Primer desenllaç”                1937

                   “De vida i somni”                  1948

                   “Les hores retrobades         1951

                   “El Callat”                     1956

                   “Realitats”                    1963

                   “Tot és ara i res”                   1970 - 1975

                   “Encara les paraules”

                   “Ara que és tard”

                   “Poesia completa”                1975

                   “Vent d’aram                         1976

                   “El llibre d’amic”           1977

         “El griu”                        1978

                   “Obra poètica”             1979

                   “A hores petites”                   1981

                   “Cants d’Abelone”                1983

“Domini màgic”            1984

              “Passeig d’aniversari” 1984

                   “ Versions de Rilke”             1984

                   “Noves versions de Rilke”   1985

PREMIS:

IV Certamen Literari “Círcol Cultural Columbense” Premi de poesia 1949

Premi Ossa Menor a “Les hores retrobades” 1951

Premi La Lletra d’Or a “Encara les paraules” 1974

Premi de la Crítica Literària a “Ara que és tard” 1976

Premi de la Crítica Serra d’Or a “Ara que és tard” 1976

Premi de la Crítica Serra d’Or a “A hores petites”

LECTURA DELS ASSISTENTS

CLARA MIR

POEMA A TRES VEUS

I

La recerca del nom de cada cosa

és lenta i pertinaç com en els vells

dies de la impaciència.

Des del balcó,

- una llum, una rialla,

una bicicleta que passa, un colom,

la fressa d’una porta que es tanca -

esperes el retorn

de les hores exiliades.

El carrer és un seguit de parets i finestres

fetes per als qui entren a la crònica

quotidiana d’un rebedor escàs

i d’un sopar i un dormir precaris.

Amaga, si pots, la veu atorgada

o menteix-me, perquè tot pugui canviar.

                        

                 ........

 

 Tingues-li pietat quan es juga

                                el present

Tingues-li pietat quan cavalca

                                el futur

Tingues-li pietat quan baixa

                               el pendent

Tingues-li pietat quan mira

enrere

                  ........

Transita el tauler

de silenci en silenci,

a pas de peó,

endavant,

contra ella mateixa.

Omple les caselles

de signes intel·ligibles

per llegir,

en l’últim trajecte,

les mateixes ferides

de sempre.

C.C. CARMEN

SENSE TÍTOL

Ànima meva

On vas

Tan isolada..?

Coberta amb un mantell

Que tot ho tapa

Tan cega i sorda

Tan esgarriada

Anant a les palpentes

Rebent mil cops per totes bandes..

Per què no despullar-se

Ànima, ànima

           ***

La vida ronda

El temps és la ferida

Que al final mata!

           ***

L’amor il·lumina

En fer-se el llum

S’esborra l’ombra

PELE TORRES

L’ARREL

Què és el que et dóna força?

Arrel que abraces

la terra,

les roques...

Arrel que cerques la foscor

d’una nit estelada.

Sento el teu cruixir,

el teu camí,

soroll silenciós,

com una dolça penetració.

Abraça’m també a mi,

abraça’m ben fort.

Jo vull estar amb tu

i sentir el batec del teu cor.

Caminem junts,

sentirem l’olor

de les fulles humides

i lliscarem suaument,

travessant la foscor del carbó.

Avancem,

tant se val capa on.

Junts sentirem en silenci

la sensació d’estar vius.

ANTÒNIA FIGUERES

        

No vull

grans efusions

que demostren

passions momentànies.

Vull la tendresa d’un bes

la carícia a la galta

el petó

que et desperta a mitja nit

per recordar-te

que t’anhela

que t’amara

        

MARTA MALLEU

LA VIDA EN UN BLUES

L’automòbil vermell

               encén les llums,

el passatge és estret,

                  el túnel llarg.

L’automòbil ets tu

travessant fums

i veus de clarinet.

o contrabaix

en una nit de fars

plena d’estels.

Mentre, la vida  fuig

al so del blues

Talles de cop el cel

amb un lament,

un trau a l’univers

fet d’aquell so:

una veu com un plor.

I tu al volant

de l’automòbil roig

que encén les llums

en un passatge fosc.

El clarinet

empeny un altre vers.

Això és un blues

Existir al moment,

demà, qui sap?

No perdis el compàs,

el swing del jazz,

la pregària i el crit

en do menor,

i tot el que s’ha escrit

amb dol i sang.

No seguis al pedrís:

només hi ha un cant

d’un cornetí amic

però això no és un blues