dimecres, 25 de maig del 2011

POESIA A LA CARTA - SESSIÓ XVIII - PELE TORRES

POESIA A LA CARTA - SESSIÓ XVIII
POESIA I ARTS PLÀSTIQUES

EL DIMECRES DIA 18 DE MAIG “POESIA A LA CARTA” ES VA TRASLLADAR A L’ESTUDI DE PINTURA DE:
PELE TORRES
OBRA PICTÒRICA I ESCULTÒRICA,  OBRA POÈTICA.

Va ser una tarda d’allò més reeixida. El ple va ser complet. La majoria de gent van descobrir l’obra de Pele Torres i se’n van enamorar. Nosaltres volíem presentar aquesta sessió i relacionar les arts plàstiques i la poesia perquè creiem que tota manifestació artística és fruit d’una mateixa sensibilitat: el pinzell que taca una tela, les paraules escrites damunt d’un full blanc, les notes travessant un pentagrama. Totes aquestes manifestacions artístiques són com les diferents terminals d’un mateix centre productor. Pensem que la circumstància artística és comunicació. Un produeix, l’altre rep. Un dóna alguna cosa d’ell mateix, del seu pensament, de la seva manera d’entendre el món; l’altre el llegeix, l’entén o l’encurioseix, o l’inquieta o... però s’estableix, inevitablement, una comunicació.
I vam establir la comunicació

RESUM DE LA TROBADA:

PRESENTACIÓ
En Pele Torres és un joier de renom, un pintor i escultor molt interessant i un poeta nat.
El seu món neix a l’illa d’Eivissa, i els seus pensaments arrenquen d’allà. Les seves produccions plàstiques estan estretament lligades a les sensacions i a les emocions d’aquell món:  les cases blanques,  les parets encalcinades una vegada i una altra,  la llum que s’hi esberla,  la sargantana que pren al sol, el mur de pedra seca, el silenci del camp, les platges calmes, el sol dins la mar. Totes les seves pintures tenen gust d’Eivissa. Tot ve d’una figuera i la sentor dels seus fruits, i de l’ametller i del garrover. Tot arrenca de  l’impacte de cada record trobat a la infància: el suissé, el palo, les herbes, el pa amb oli i sal o el pa amb oli i sucre, la coca de pebrera, el bullit de peix... tot es transforma en pintura o escultura o potser en alguna joia transgressora.
En Pele Torres és un treballador incansable, rigorós, imaginatiu, pintor de blancs i blancs; la seva obra és extensa i coherent. La seva trajectòria no té fissures. Tot és com ell, tranquil, ensonyat, poeta.
Jo admiro, en les seves pintures, el joc de blancs, el blanc n’és el rei,  i el diàleg que estableix amb el seu oposat el negre, de vegades s’hi afegeix una nota, un petit contrapunt de vermell, o blau; m’agraden les textures llises o aspres, és la  tela de cotó o de fil sepultada sota capes de pintura; m’agraden les rugositats de l’arena modificant la superfície, els cartrons com una escriptura, els fils, les subtileses, les insinuacions.
I les escultures, sempre de material reciclat. Claus, alicates, martells, ferros que ja han fet el seu camí i que ara es transformen per voluntat de l’artista, i ens expliquen una història nova.
Perquè hi ha en la seva obra la reivindicació d’una eina poderosa: les mans. I així reivindicar, també,  el contacte amb la matèria: tastar la terra, la sorra, el lli, la sarja, el ferro, l’or, la maragda... Transformar-los, fins i tot dominar-los d’una manera absoluta.  O potser es tracta de  transformar-se, barrejar-s’hi, confondre’s.
I com que s’estima aquestes matèries i les pintures, escultures o joies en les quals es converteixen, els dedica paraules. Escriptures íntimes. Petits poemes, pensaments. Cada obra té la seva història.
Vam mirar la seva obra i ens vam deixar portar per la màgia que despren, sense pensar, sense jutjar, sense voler saber, només mirar i escoltar.
Marta Malleu

Pele Torres al seu estudi







ALGUNS DELS SEUS POEMES I PENSAMENTS 

LA NIT DELS ESTELS FUGAÇOS

Sento tot el silenci 
que vull sentir.
Deixa’m apropar-me al teu costat,
perquè tinc necessitat de tu.
Tu ets la puresa,
l’harmonia,
la música,
l’esperit que viu,
l’amor,
la meva vida.
Tu ets jo.
Tu ets altra vegada jo.
Tu ets la nit
en la que tu i jo,
com els estels fugaços,
ens perden a l’infinit.


 LA PARET EMBLANQUINADA

Tots dos miràvem
el blau del mar i del cel,
el color de les savines
i sentírem l’olor de la frígola;
menjàrem figues i ametles,
compartírem el pa amb oli i sal,
l’aigua fresca del poal,
i respiràrem junts el vent de llevant.

Ara, al capvespre,
assegut al pedrís del porxo
miro el mar enfosquit.
Ara somio,
com aquell al·lot de quinze anys
i penso:
tornaré a emblanquinar les parets de casa.







TOT ESCOLTANT RINHALDO DE HËNDEL
-                        Dóna’m la mà.
-                        Dóna’m la mà  - repetia
aquella veu ferma i sonora.
Els meus ulls reposaven en el quadre:
negre, gris i blau.  
Ara, sí!  Era ben cert
el quadre que jo titulava
“escoltant el Rinhaldo de Hëndel”
em parlava,
m’allargava la mà.
-                        Dóna’m la mà, home!
I m’aferro a la mà blavosa i negra.
Sense  saber com,
sóc a dins,
sóc el quadre,
som una sola cosa:
blaus, negres,
a l’esclat del “Rinhaldo de Hëndel”








PETITS PENSAMENTS

PENSAMENT NÚMERO 1

Deixeu-me córrer que tinc pressa.
Vull arribar aviat, no sé pas on,
però, ben segur :
algú m’espera al final del camí.


PENSAMENT NÚMERO 2

Sortiré cridant
com una trompeta sense sordina.
Ho faré ben fort.
per a tothom que em vulgui escoltar


PENSAMENT NÚMERO 3

Emblanquinaré
les parets de casa
per cloure una etapa
de la meva vida.

Guardaré
entre capa i capa de calç
la meva veritat

PENSAMENT NÚMERO 4

Abraça’m ben fort.
Tot  el que jo necessito
és dins d’aquesta abraçada.







COMENTARI FINAL
En Pele Torres és tot energia, té una força que costa definir, un entusiasme que comparteix generosament amb nosaltres en aquest viatge pel  seu Taller.
Ens parla de la seva obra plàstica, diversa  i moderna, i de la implicació personal que se l’emporta a la intimitat del pensament, a una mena de comunió permanent amb la seva obra. En aquesta reflexió, hi ha distància i proximitat; un diàleg constant del  jo amb el tu (el creador i la seva obra, o viceversa),  tots dos, emissors i receptors d’un diàleg farcit de sentiments que els independitzen  l’un de l’altre, gràcies a la paraula. Separació a voltes imprecisa, com estels fugaços, a voltes buscada, com el silenci,  però sempre indefugible, sempre necessària..
Es l’home que es veu com un atlot emblanquinant la paret, purificant se, bastint un futur per estrenar? El temps i la memòria tenen un recorregut arrelat a les vivències quotidianes i senzilles: la mar. el pedrís i el pa amb oli...  compartits i recordats en el marc d’una paret emblanquinada:  La llum blanca, la suma de tots els colors, la unitat, el blanc, el buit.
En el diàleg hi ha sempre el reconeixement de l’entitat pròpia de l’obra creada, però hi ha també la identificació de l’autor: La separació del fill que s’autoafirma  amb l’entitat que li atorga el pare.
El diàleg  és el símbol del separat definitivament per la paraula del creador-poeta. El lloc de trobada és el buit.
Clara Mir

dilluns, 23 de maig del 2011

POESIA A LA CARTA - SESSIÓ XVII Dia de la Poesia


CICLE  POESIA A LA CARTA
CURS           2010 – 2011
SESSIÓ        XVII 
ORGANITZACIÓ    CLARA MIR – MARTA MALLEU

DIA DE LA POESIA AL CASAL
El NOSTRE PARTICULAR “DIA DE LA POESIA” DEDICAT A TOTS ELS SEGUIDORS DE “POESIA A LA CARTA”
LECTURA DE POEMES DELS ASSISTENTS

DIA:
DIVENDRES
29 D’ABRIL DE 2010
HORARI:
DE 19:00H A 21:00H

LLOC:
CASAL DEL POBLENOU, ERC
MARIÀ AGUILÓ, 129 BAIXOS

 
  

 
En aquesta sessió número XVII, hem celebrat el nostre particular dia de la poesia. No hem tingut cap convidat i tots els assistents han pogut llegir els seus poemes. Les nenes Trabalón van portar coca i xocolata i tots ho vam passar d’allò més bé.

            A mida que arribin els poemes dels assistents els inclourem en el blog




LECTURES

            CLARA MIR


ELS  DÉUS
malferits damunt els rajols de la ira
amb la suor al pit de cada corredissa
sobreviuen al toc de les sirenes
i a l’agror esfondrada de cada silenci.
I torna la nit per mossegar la lluna,
per fondre els colors del dia i del refugi,
per deixar-los eixuta la saliva, sense xiscle...
Plegades les ales en el buit, em diuen:
Deixa’ns  el llum encès per adormir-nos.
I jo els dic: 
No funciona la bateria.


ELS DÉUS DE CASA-2010


APROXIMACIONS

Silenci és el mot que més sobreviu en els teus versos…
Evoques una manera de respirar sense fer fressa.
La veu s’escola pou avall amb un bleix de corriola
que sadolla el poal de la teva set.
Batecs al cor de la vall cobreixen el sotabosc
de l’ànima: el temps gira en la teva boca
i apropa el vaixell a la costa nua de la pròpia,
petita i inadvertida història.
Diuen que queien bombes quan vas néixer
a la llum d’un far que funcionava amb la bateria
d’un camió estacat al carrer. Et varen batejar:
fou així com et caigué el món xop a sobre
amb el silenci esbatanat de les sirenes.


ELS DÉUS DE CASA-2010

Marisa olivera




SORRA


Mar que vespreges
el meu sentir,
entre les ones
gronxes neguits.
Brogir que adorm
somnis callats:
tu i jo, els estels,
al cel un clam.
Desperto a l’alba,
el sol rogent
sobre la platja.
Damunt la sorra
només castells,
castells de sorra.
Sorra i records,
records de sorra,
records, sorra...



( A Palau Fabre)

Si te’m dónes pel meu bes
pren-lo ara, tot o res,
pren-lo ara, és tot i és res!

Un instant que fora el tot,
un instant fora de tot,
un instant que fora res :

Dos amants i un sol batec.

Res més.
Res.
Més !





        MARTA MALLEU

SONET XIII . A FORMENTERA

Si es pogués en l’oblit,  llençar el passat,
buidar-se de records  i com la mar
damunt del sorral pur  fer-se una llar
de petxines i d’or,  tot ben parat.

Reescriuria mots  que ja han estat
trasmudats, canviats i amb un avar
sentit d’aquest present,  tan nou, tan rar,
tan a gust del meu jo,  tan inventat,

parar també el futur  en ple matí
o en capvespre diví.  Fruir el batec
de tots els blaus del món.  I encara si,

amb el temps a les mans,  dormís a frec
d’estels, sense pensar,  sense cap fi,
no voldria res més.  És el que crec.




SONET XVII   .  A FORMENTERA


Quin vent estrany  entre la teva pell
i el tremolor  persistent de la meva
esborra el bes,  l’expert i aquell novell
i el rastre tot,  de qualsevol petja.

No en quedarà  ni el traç, com un joiell,
d’aquella mà  que tan amiga m’era.
Serà un desert?  Sense mar, ni vaixell,
ni cap color  bastint una quimera.

És l’aire fred  que em gela mans i peus.
Oh! Quin dolor  dins del teixit del cos
em trenca el pit en penetrants conreus?

Escriure mots  al sorral, sens repòs.
Cridar ben fort  amb boca muda. Veus?
No sentir res,  no mirar. Tot és clos.


 
 
 
 

 

dimecres, 4 de maig del 2011

AGENDA MAIG

POESIA A LA CARTA
ES TRASLLADA A L’ESTUDI DE PINTURA DE:
PELE TORRES
POESIA I ARTS PLÀSTIQUES
OBRA PICTÒRICA I ESCULTÒRICA,  OBRA POÈTICA.





 
DIA:          DIMECRES,  18 DE MAIG 2011
HORA:      7H DE LA TARDA
LLOC:        PALLARS,  256 – baixos (Poblenou)
ORGANITZACIÓ:  CLARA MIR – MARTA MALLEU
Patrocina:     Casal Despertaferro  ERC