dissabte, 5 de març del 2011

POESIA A LA CARTA XVI - MARIUS TORRES

        CASAL DEL POBLENOUVOCALIA DE CULTURA
CICLE                    POESIA A LA CARTA
CURS           2009 – 2010
SESSIÓ        XVI  
ORGANITZACIÓ    CLARA MIR – MARTA MALLEU

I
MARIUS TORRES
                                              CLARA MIR
II
LECTURA DE POEMES DELS ASSISTENTS

DIA:                        
     DIVENDRES
   10 DE DESEMBRE DE 2010

HORARI:
     DE 19:00H A 21:00H

LLOC:
    CASAL DEL POBLENOU                                   


MARIÀ AGUILÓ, 129 BAIXOS
Tl.   932 212 350
       933 081 678


POESIA A LA CARTA XVI



La VOCALIA DE CULTURA

La VOCALIA C

del

CASAL DEL POBLENOU D’ESQUERRA REPUBLICANA

fa que puguem gaudir del següents cicles:
“Poesia a la Carta”
“Al voltant de la llengua”
Exposicions
Conferències
i
“Xerrades al capvespre”
***


MARIUS TORRES

PRESENTACIÓ:
I   –Recorregut vital:
Màrius Torres, Lleida 1910, Sant Quirze Safaja 1942
II  –Context familiar
         Republicà i d’esquerres. Família compromesa amb la democràcia i el país
III –Context històric
Anys revolts i d’opressió amb breus episodis de pau i progrés i, finalment,
la guerra civil i una altra dictadura.
IV –La persona, el poeta
En veu de la Núria i d’en Víctor, els germans d’en Màrius.
        En la correspondència amb Joan Sales i Carles Riba
V  --L’obra:
Recorregut poètic 
Característiques
Comentaris
Selecció de poemes



MARIUS TORRES

Presentació (resum)

I  El recorregut vital
Neix a Lleida el 1910 i mor a Sant Quirze Safaja el 1942. Un recorregut breu i fràgil. Viu a Lleida una infància tranqui-la, envoltat de tota l’atenció que procura una família benestant i culta. Aprèn a tocar el piano, llegeix i escriu poemes d’amagat, estudia al Liceu Escolar de Lleida, centre pioner en pedagogia moderna. D’avi i pare metges, ell serà la tercera generació que estudiarà i, encara exercirà durant un parells d’anys, aquesta professió. Seguirà escrivint poemes...
Malalt de tuberculosi, passarà  els darrers 7 anys de la seva vida (amb petites escapades) al Sanatori de Puig d’Olena on morí el dia 20 de desembre del 42, als 32 anys.

II  El context històric
Els anys que li toquen viure a Màrius Torres són anys convulsos plens d’esdeveniments dolorosos, amb alguns parèntesis de pau i creixement social:
Neix un any després de la Setmana Tràgica.
Segueix una època de progrés amb la unió de les diputacions i la creació de  la Mancomunitat.
L’any 1923, la dictadura de Primo de Rivera
L’any 1931 s’instaura la República
1933- 34, el Bienni negre: la sublevació de sectors d’esquerra o la dita Revolució d’octubre al 1934
El front popular guanya les eleccions el febrer de 1936
El cop d’estat del general Franco el mateix any
El 26 de gener de 1939, Radio Associació canvia de veu: s’emet l’ “Ordeno i mando” franquista sobre la ciutat de Barcelona. Comença la dictadura i l’exili de milers i milers de vençuts.
El setembre de 1939 comença la segona guerra mundial.

III El context familiar: el compromís
L’ambient familiar és republicà i d’esquerres, benestant i culte, proporciona un marc de sensibilitats diverses: científica, literària i musical. En aquest ambient hi ha una espiritualitat no religiosa, metapsíquica, que postula la transcendència del ser humà més enllà de la vida i  la seva comunicació amb els vivents...
Des del punt de vista social hi ha un compromís polític, democràtic i d’esquerres.
El pare, Humbert Torres fou el primer PAER de Lleida del 1917 al 1920; va ser company de Layret i de Companys, amb qui va fundar de l’Associació Escolar Republicana; escriu regularment a la Revista La Jornada de les Joventuts Republicanes. A la II República fou Diputat a les Corts per Esquerra Republicana els anys 1931-1932. El mateix any 32, s’incorporà al parlament de Catalunya..
El germà de Marius, Víctor participa activament en la sublevació de sectors de l’esquerra a l’octubre del 34, també col·labora en les eleccions pel Front Popular i es presentarà voluntari al front, a la columna Macià-Companys, en defensa de la República.
Al 39, perduda la guerra, la família haurà d’exiliar-se..
Malgrat l’aïllament de Màrius al Sanatori de Puig d’Olena, sabem com va viure les vicissituds de la família i del país  gràcies als Dietaris “Dietari per en Víctor” i “Dietari íntim”, així com a la correspondència de familiars i amics. Acabada la guerra, també patirà les represàlies del nou règim pels seus articles a la Revista L’Ideal que havia signat amb el pseudònim Gregori Sastre i pels quals la policia el va anar a detenir al sanatori el març del 1942, nou mesos abans de morir. Gràcies a la intervenció del doctor Saló, exposant la greu situació del malalt als dos agents i al Cap de la Falange, no se’l varen endur per interrogar-lo.

IV  La persona i el poeta
Màrius és el fill gran d’Humbert Torres i Maria Perenya. Té dos germans en Víctor i la Núria 5 i 12 anys més petits que ell. En néixer la germana petita la veu tan petita que li dona el sobrenom de “Poll”, nom amb el que s’acomiada la darrera vegada que es veuran: --Poll, sigues bona i valenta. 
La Núria ho recorda arran de la visita que li va fer al sanatori, venint de Montpeller, travessant a peu i sense papers la frontera. 
La Núria parla del seu germà amb l’admiració de germana petita: A més d’obrir-me els ulls al món, era un bon puntal moral quan l’adversari trucava a la porta; la seva paraula, la seva presència, la seva tendresa, m’asserenaven. (PRATS, M. : Màrius Torres del poeta al lector. Ed. Pagès. Lleida 2008)
En Víctor veu el seu germà com una persona ben diferent a sí mateix. Ell impulsiu i juganer, en Màrius reflexiu i retret, li agrada llegir tocar el piano i escoltar música   En Víctor admira des de sempre la serenitat del seu germà i, ara, valora el poeta i la persona: La poesia del meu germà és una alenada d’aire pur, una vacuna per a la malaltia d’aquest país...
L’espiritualitat de Màrius no és religiosa, és metafísica, que opta per anar més enllà de la forma... (LLETRES, Revista de llibres i cultura dels països Catalans, nº44, estiu 2010).
En Víctor farà donació de l’obra de Marius a la Biblioteca Pública i a la Universitat de Lleida. Des de l’any 2003 la Facultat de Lletres d’aquesta universitat inaugura La Biblioteca Virtual Marius Torres, al web:  aulamariustorres.cat

La valoració de la persona i del poeta també ens arriba gràcies a la correspondència amb Joan Sales i Carles Riba.
L’amistat entre Marius i Joan Sales s’inicia el desembre del 36 arran d’una visita que en Joan fa al sanatori per visitar la Mercè Figueres  (la Mahalta del seu llegat poètic) també ingressada, que li ha parlat, en les seves cartes, d’un amic del sanatori que és metge i poeta.  A partir d’aquesta visita l’amistat entre ambdós serà breu, però, intensa.
Marius, en aquesta correspondència manifesta les seves inquietuds literàries i tindrà present el consells del seu amic.
Per altra banda, la lectura de l’obra de Carles Riba i, especialment, de les Tannkas de les quatre estacions, el decideixen a escriure al poeta i mostrar-li els seus poemes i les seves pròpies Tannkas i demanar-li consell. En aquesta correspondència, iniciada al 1938, Carles Riba fa una lloança encesa de l’obra de Marius i de com promociona la lectura dels seus poemes entre els exiliats a Montpeller. Tot això farà que Marius sigui cada vegada més exigent amb la seva poesia i que no deixi de revisar-la fins al darrer moment.
Per a ell l’única raó que justifica la seva vida al sanatori és la d’escriure, i ho explicita a:
Que sigui la meva ànima, la corda d’un llaüt ;  també a Autoretrat 1936
(PRATS, M. obra citada, pàgs. 94 i 145 respectivament);
també la visió del poeta en el poema:  Tenim set d’existir més enllà de les formes
( PRATS, M. obra citada, pag. 119).
Després de la mort de Marius, Joan Sales va divulgar l’obra del poeta. La primera edició la feu, a l’exili, a Coyoacan, Mèxic, l’any 1947. A partir del 1950, segueixen quatre edicions més a Catalunya.
V  L’obra:
Tot i que allò que ens ocupa en aquesta presentació és l’obra poètica, volem fer notar que Marius Torres té una extensa producció en prosa, com ara una farsa, dietaris, assaigs, articles, notes  i una llarga correspondència amb els seus familiars i amics, d’un valor històric i literari molt rellevant
Com a poeta, el seu recorregut és visible en les nombroses revisions que realitza de la seva obra i que marquen una clara evolució des de la tendència inicial més narrativa i de ressonàncies romàntiques i noucentistes, vers una poesia més propera al simbolisme. En aquest procés hi juga un paper molt important la seva tasca com a traductor. Aquesta dedicació equival a un mestratge de grau superior que li proporcionen autors dels segles XII al XX; des de trobadors com Jaufré Rudel, fins a Rilke, passant pels millors autors del cànon literari occidental. Marius es sotmet a la disciplina estètica dels poetes traduïts on assoleix una gran perfecció en la fidelitat del contingut, així com de la rima i la mètrica de cada autor.
El seu perfeccionisme  el duu a fer un treball constant d’expurgació i selecció de la seva poesia. En la poesia de Marius Torres hi trobem, doncs,  una cura de la forma ben palesa, però sobretot  un sentit de la vida, de la pròpia existència que, tot i l’aïllament, mostra una voluntat d’anar més enllà: sobreviure com a membre d’un poble que necessita salvar-se en mig de la devastació  Ell no pot contribuir-hi físicament, però sí com a poeta.  





SELECCIÓ DE POEMES:

Tenim set d’existir més enllà de les formes
on ens han clos el temps i la realitat;
de viure, sostinguts d’unes ales enormes,
de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat!

Tenim set d’aquell món que no podem comprendre
on tot és llibertat i tot és esperit;
on la vida s’encén en ares sense cendra
refeta,  radiant, a punt per l’infinit.

Tenim set de la llei rígida i inflexible
que regeix l’infinit de la Creació
i aflama els nostres cors, oferts com una cibla
a l’immortal turment de la perfecció!

Oh Font, ¿quan podrem beure de la teva aigua clara?
Qui s’acosta als teus dolls, torna amb més set encara.



Aquest poema escrit en perfecta construcció d’alexandrins, amb cesura 6+6, és una mostra de sensibilitat del poeta, de la comunió amb l’univers, de la permanència més enllà de la vida (tal com l’ha apresa dels avis i del pare) més enllà de la mort. També ens mostra l’afany de perfecció en la seva creació poètica que transporta a la set com una necessitat inacabable i tan inaccessible com l’univers infinit de la Creació.
1939
Dia clar
El dia és tan blau que tot just s’hi afigura
             obscur, un ocell.
Fa un dia tan clar com en una pintura
            de Breughel el Vell
Si no estigués trist, res no fóra tan bell.

 1936

La factura delicada d’aquest petit poema i l’aproximació que fa entre l’art i la natura,  entre la tristesa i la bellesa, és d’una claredat expressiva tan gran que ens permet rebre el missatge com una totalitat condensada d’emoció i de contemplació íntimes.

Cançó a Mahalta  

                II
Tu, que sempre m’aculls
amb una mirada tan alta,
digues: ¿de quin color són els teus ulls,
              Mahalta?



Cançó a Mahalta 

                 V
Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
                que em deixes quan te’n vas,
i un moviment de branca entre dos aires, lliure,
               en l’últim zenit del teu braç.

Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,
                    el teu adéu en mi
m’atansa al teu record amb la dolça temença
             d’entrar tot sol en un jardí.

1937



Les cançons a Mahalta, són cançons d’amor que constitueixen un plec de poemes, alguns d’ells ja molt coneguts, dedicades a Mercè Figueres, companya del sanatori i com ell, malalta.
(El nom Mahalta que utilitza Marius Torres i que suggereix malalta,  és el nom de l’esposa del comte de Barcelona Ramon Berenguer II dit Cap d’Estopes).  
El gest de la imatge que se’n va i el record que li deixa, expliquen amb senzillesa el desig i l’enyorança, amb un deix de consol en la soledat, en la dolça temença de entrar tot sol en un jardí.

Entre l’herba i els núvols
            (Tannkas)


La mort

      Fulles del trèmol,
qui tingués com vosaltres
      en la ribera
un viure tan sensible,
una mort tan secreta.

      Com els somriures
sobre un mirall hermètic,
      la Primavera
llisca sobre les tombes
però no pot entrar-hi.

                                           1937


La lectura de l’obra de Carles Riba  i concretament les Tannkas, són un estímul per a Marius Torres. És un nou mestratge i un nou repte que sabrà acomodar al seu propi imaginari. El tema en aquestes dues Tannkas, és la mort, molt present en l’obra del poeta, sempre, i aquí també, amb un sentiment gens dramàtic.



La Ciutat Llunyana

Aux  captifs, aux vaincus, a bien d’autres, encore...
BAUDELAIRE

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns:--la terra no sabrà mai mentir....

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli, ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin senyar el teu sol.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més bella, una altra n’hi ha, potser
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe, la dura veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

1939


En aquest sonet, al millor estil baudelairià, el poeta ens parla de la desfeta de la ciutat vençuda, de la guerra immerescuda, perduda, que fa més llunyana la pàtria. Però el clam és l’esperança en la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin senyar el teu sol. Els homes i la terra hauran de ser més forts.


Aniversari

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l’esperit
On, Pare de la nit, del mar i del silenci
Jo vull la pau  --però no vull l’oblit.

1 de setembre 1942


Falten poc menys de tres mesos per el decés de Marius.
El  poeta apura la joia de viure, no sucumbeix al pessimisme, encara hi ha combat. La forma poc retòrica, el fons fidel al seu esperit de permanència en el record, al·ludeixen  a la mort i a l’esperança, dos motius que determinen en gran mesura tot el corpus poètic del poeta.
Barcelona, desembre 2010
Clara Mir


LECTURA DELS ASSISTENTS





      CLARA MIR

FUMIGACIÓ

Jo he vist l’infern.
Jo he vist treure els dimonis
a una noia rinxolada.

He vist el mateix dimoni
amb salpasser a la mà
llançant aigua beneita
al cau dels escarabats:
taques de fang damunt
el cos dels acòlits caponats
i la noia rinxolada.
Passada pel lleixiu,
mai no va tornar a la casa dels déus.
                                  “El  be negre”.



MERCÈ VOLTAS



DOL


Els grans, vestits de color fum
i amb cares despenjades
feien pinya.
S’esbafaven entre ells
amb veus tèrboles
i a mi
em volien portar
a jugar a casa d’en Genís,
però jo només volia
jugar amb aigua.

Obria l’aixeta, les mans a l’aigua.
Tapava la pica. Havia tancat la porta,
no em trobarien.
Només volia remoure  aigua tèbia
com la dels ulls per dins.

Des que em van dir
que l’avi se n’havia anat
de sobte,
justament quan venia Nadal
i sense avisar-me,
només aigua,
només aigua…



MÒNICA PONS


EN GARDE
Sovintejant els parcs esmolats
De les meves dèries,
Somio i reclamo idees verges
Bastons, que no vull per caminar
Ni per entrar en batalla,
De tanta durícia,
Ja no cal que amidi el meu vers.
Bramen tots els clams que
Davant meu s’enarboren.
Tanta misèria, tant plor,
Tanta venjança...
Tanta injustícia i inflor...
No puc baremar ni ser so-li-dà-ria
Ni rebre tanta coïssor..
Dissento de ser “usuària”
Sabre, floret o espasa!
A duel! No m’espanta la mort!




C.C. CARMEN



SOLITUD

No vagis a la teva solitud
com ànima en pena 
no cerquis el desconsol
en la teva soledat.
Fes un bastió interior
Posa’t a cobert
dels embats de fora.
Llibertat i sentiments
son altres històries.
No tinguis por d’Oberon
ni que Puck en faci
una de les seves
ni esperis que Tetis
emergeixi del mar
a fer-te companyia.
Allà on el destí t’espera,
a la nit del temps
hi arribaràs,
allà, i només allà,
et trobaràs.

HORA FETILLERA



La posta i l’alba
hores fetilleres
El dia fermenta l’aire
les jornades són esparses
fongs enverinen l’alba
La nit fita amb engany
l’aventura del plaer
no coneix el plany.
Mentre l’amor tot ho contempla
s’enamora de la sang
flux del cels segats.
Nans folls coronen flames,
sense norma, sense pausa,
la disbauxa dels plaers.



FRANCESC TAVERNA-BECH
Homenatge a Francesc Taverna-Bech, músic, que ens ha deixat.


LES CANÇONS D’ESTHER




CANÇÓ
És l’hora incerta
del capvespre,
he arribat a la ciutat,
a la ciutat,
ample i quadrada.
El port, Esther,
corria pel mar.
Tot eren colors, llums i ocells...
Jo, sol a la plaça,
a través dels jocs dels infants,
cercava un record fonent-se
en les mans.
Esther, no diguis mai
als nens petits, rodons i alegres,
que hi ha instants perduts.






DES DEL LABERINT


En el meandre tranquil
al costat dels salzes,
projecto símbols inquiets.
Les muntanyes, mentre,
s’allunyen pas a pas;
la boira allargada i prima
dilueix vols d’ocells.
Només em resta
el teu alè pàl·lid ja
com a testimoni
del nostre esguard.
Esther, oh llunyana,
sé que els infants dormen
en somnis de peixos
verds i blaus.
Sé, també, el poder
de les teves mans,
obrint camí pel bosc.
Tu, mentre, ho sé,
comptes estels
acompanyada pels vents.



MARTA MALLEU


LES PEDRES DE L’ILLA


Tinc pedres a la mà. Les estimo.
Són polides o envellides o brutes
o gastades.
Són pedres que criden, que ploren
que  jeuen al sol i entomen el vent
i la pluja escassa.
Són pedres de la gana i la penúria,
de la son, de la por, i l’enyorança
de la mar

Són les pedres que he pres a l’Illa.

Les penso del Casal d’Agamemnon.
Allà també patien i  ploraven,
cansades,
Callaven sota un sol abrusador,
xopades del vermell de la sang.
Acoltellades,
Ara dormen, com moren els records.
Són groc, blanc, negre, i el verd i el blau
de  la  mar

Són les pedres que he pres a l’Illa
           


Aviat us arribarà la convocatòria de la sessió número disset
Clara i Marta

fi




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada