CICLE POESIA A LA CARTA
CURS 2009 – 2010
SESSIÓ XIV
ORGANITZACIÓ CLARA MIR – MARTA MALLEU
I
ISABEL ORTEGA
II
LECTURA DE POEMES DELS ASSISTENTS
DIA:
DIVENDRES
26 DE MARÇ 2010
HORARI:
DE 19:00H A 21:00H
LLOC:
CASAL DEL POBLENOU
MARIÀ AGUILÓ, 129 BAIXOS
Tl. 932 212 350
933 081 678
POESIA A LA CARTA XIV
La VOCALIA DE CULTURA
del
CASAL DEL POBLENOU D’ESQUERRA REPUBLICANA
fa que puguem gaudir del següents cicles:
“Poesia a la Carta”
“Audicions musicals :” El Barroc”
“Al voltant de la llengua”
Exposicions
Conferències
i
“Xerrades al capvespre”
***
ISABEL ORTEGA
Perfil de la poeta:
La Isabel és Poeta, però també és Filòsofa, Psicòloga i Professora de llengua catalana.
Com a filòsofa trobem en els poemes de la Isabel el desig d’ajustar el llenguatge al pensament reflexiu sobre la realitat, sobretot quan l’expressió d’aquesta realitat es mou pels viaranys de la recerca de veritat i de bellesa.
Com a psicòloga sap furgar els racons de l’ànima, l’alè de vida, les emocions, a les quals dóna nom (amb o sense metàfora). Passió i intel·ligència es donen la mà.
La Isabel: opta pel llenguatge, el sotmet a la fornal del pensament i de les emocions i el transforma en poesia.
També és professora de català i ella estima la llengua i la solca a pleret, l’eixampla i la reinventa, fa una feina molt acurada sempre. Jo me l’imagino mirant cada revolt de cada lletra, no només per precisar sinó també per jugar-hi, a voltes amb plaer i a voltes amb dolor, però sempre per dotar de bellesa cada un dels seus poemes.
A Enfilall la Isabel s’amaga: els versos són les lleixes de l’armari de la no existència, una manera de mastegar la soledat; ella, fa com aquell que xiula dins la fosca per amagar la por. Algú l’ha de trobar, per trobar-se:
la mort deu ser semblant / a aquest joc innocent:/ es cansen de buscar-me
El temps i la memòria, i el present incert són exponents dels pecats i la culpa que els déus han inventat. Cerca el consol del somni. I el somni, sempre en el buit que fa més dur el despertar:
em llevo amb gust d’ametlla amarga als llavis
Hi ha un mirada sobre si mateixa lúcida, sense concessions: sóc i no sóc, sense fer fressa, filòsofa de la provisionalitat, a voltes se’n riu de si mateixa.
Hi ha la dona, la germana, la de pedra, la que parla amb saviesa, en un munt de poemes emblemàtics: Antígona, Cassandra, Ofèlia, Penèlope: el jo-ella de la identitat humana.
Després de voltar pel somni i la memòria, la Isabel ens duu a l’asfalt dur de la vila, a contemplar un paisatge urbà que alça dins la pròpia carn, com una natura morta feta de transformacions esperpèntiques, i on nosaltres els aprenents de bruixots:
Posarem marcapassos al sol, /sondes a les estrelles ,/ i un gota a gota als núvols.
[...]
Direm vida a la mort / i ja no tindrem por. I ens ho creurem. Amb el sarcasme, ve el dolor i després el mar com un present que roman en el jo poètic:
Em trobaràs […]/amb ulls de pell de mar.
A Runa Plena, continua el desencant i la desesperació, ara la devastació és a fora i a dins del cos, a la pell, i a la pell de l’ànima.
I som roca. I la pedra lapidada, i més avall, som: la pell del món nafrada
La mirada lúcida que contempla l’aniquilació del somni i la impossibilitat d’una renaixença és fa punyent com un malson que ens desperta en mig de la runa. Després de l’explosió, anem a parar a la deixalleria, on els infants ens trobaran per desmuntar-nos com una joguina, perquè, de fet, no existim…ni existirem en la memòria dels que vindran, i estem desnonats del somni. Aquesta és la tesi que ens presenta la Isabel en aquest poemari i que anirà descapdellant en poemes-bisturí, per obrir la mirada a l’evidència de la carn. Ens en mostra la matèria, el pes, la cicatriu, la superfície, els porus, la ferida… Però, hi trobarem també la resistència, (no només en la matèria) també en la voluntat vital de l’autora. Hi ha un plantar cara, una fortalesa feta de pedra esmicolada, però pedra al cap de vall.
A Nòmada, a més a més de tots els elements que ja conformen la poesia de la Isabel, com la no-existència, la soledat, la ferida, el somni, el mar, la pedra… hi trobem la fugida, la nòmada i l’exili, termes que encapçalen les tres parts que configuren aquest poemari.
Aquest recull s’inicia amb una invocació a Hèstia, la deessa protectora i portadora d’harmonia a la llar. Hi ha en aquesta invocació una inversió de valors, la que ens ha de protegir fuig, la que ens ha de donar la pau ens inquieta. El viatge de l’autora és un camí que no s’acaba mai, només s’acabarà amb la mort, és la sortida de l’emigrant de totes les estances de l’ànima i del cos, és el no-lloc, el sense nom. Nòmada d’aquest “jo” que està a tot arreu i no és percebut pel “tu”, on l’aproximació, només és un miratge: constato la distancia que m’allunya de tu […]la distancia de la casa oblidada / a la porta blindada d’un llit buit.
I en el recorregut d’aquesta distancia, la nòmada precisa molt bé de què està feta la seva vida:
He omplert la meva vida de prefixos: / transporto, desestimo, recomenço, / entreveig, / reconec, retinc, confonc, / perdono, deshabito.
Els motius recurrents en aquest poemari, les diferents maneres de ser nòmada, són : Sense nom (perquè estic de pas i no em reconeixen):
Però posa’m un nom, no em deixis, tu, també, present en una incògnita. (No existir, com aquella nena de l’Enfilall).
L’absencia:
Quan em passegen altres cossos […] Inútilment escanyo el teu record […]Els mobles, els objectes, et reconeixen.
El temps com una dalla. Anar al passat: Què teníem, setze anys?
La durada de 20 anys de vida, del temps-silenci: Qui vol haver un silenci de vint anys? De nou la no-existència.
La desmemòria, l’assumpció del buit de l’altre, de la despossessió del jo: Aquesta casa no és la meva[…]Un cos m’estreny, m’arrapa; un cos em diu ”és casa teva, dona”. és el no “trobar-se” jo- tu-la mare.
La tornada, la d’Hèstia? :Potser seré un soroll de passes / i trencaré el silenci dels teus somnis./ seré l’ombra que travessa la llinda / de la porta de casa.
[…]Seré un fantasma trist, com una actriu / que torna a l’escenari del fracàs.
La mort, ja no pot tornar a Delfos (es va cremar), no hi ha futur, ni oracle.. Hèstia desnonada, definitivament.
La Isabel segueix recitant i creant poesia. Compta amb un munt de poemes inèdits que marquen una inflexió en la seva obra vers la rebel·lia, amb una veu més sonora, més joglaresca. La ironia pren un to de maduresa renovada. El jo poètic planta cara, no renuncia a l’esperança.
I nosaltres esperem que aviat ens pugui oferir una nova edició de la seva poesia.
C. Mir
ISABEL ORTEGA RION
que vela el plor.
hi ha restes d’una festa de sant o aniversari:
els papers dels regals
despulles escampades
que vessen solitud.
Es fon la màgia
hi ha una nena astorada davant un foc de llenya.
darrera joguina
s’hi cargola entre flames.
Hi ha una nena que em mira
amb ulls de vella.
(Enfilall)
Grava
Algun matí, el cos se'ns fa matèria:
gravamen en el viure.
El pes de les parpelles, de les venes,
de l'aire que inspirem.
El pes de la ignorància:
tot el que no sabem esdevé llosa.
El pes del pas del temps,
sofregall de les hores apilades.
Davallar al fons del son. No pensar,
no sentir. Tornar a ser somni o miratge.
(Runa plena)
Sobrant
No som un col·lectiu de perdedors.
Desposseïts, vam néixer.
Som, simplement, el pòsit,
escuralles d'una època de canvis
epidèrmics, la pedrera de morts
a la fossa comuna de la història
recent. Les paraules seran
la nostra pròpia tomba.
(Runa plena)
Tendresa
Desarmada, rendida,
em capbusso en el món,
no com qui conquereix, sinó abandonada
a qualsevol assalt. Sense carcassa.
Desarmada, rendida,
deixaré que els paisatges
em travessin la gola. Seré veu
per on s’enfilen vides fragmentades.
Desarmada, rendida a l’imprevist.
Niant a la intempèrie.
(Nòmada)
Empadronament
Que t’adormis als meus braços
algun cop
mai no voldrà dir que hi tinguis
una llar.
Una llar
no és el carrer on nia
de tant en tant, l’oriol.
Ni la boca on se m’instal·la
el somriure quan passejo
per un plany
com un gat per les baranes.
Em descordo la nuesa
mentre els teus ulls, bambolines
de fireta, matussegen
l’amor: naufraguem en llàgrimes
de comèdia...
Per un plor
brillantment aconseguit,
no hi tindràs, en mi, una casa.
Sóc la veu enrogallada
d’un tango o una balada
d’envelat,
ocell de pas: plego veles
amb la ressaca dels besos.
O dels versos.
Que jo m’adormi als teus braços
algun cop
mai no voldrà dir que em siguis
una llar.
Posa’m al teu cens, millor,
com transeünt. (Nòmada)
Molles de pa per al retorn
Aquesta casa no és la meva.
Reconec els mobles, les portes,
la catifa, l’olor, però
aquesta casa no és la meva.
Els dits transiten la polsina
que ha recobert temps de viatges.
Tota la pols sóc jo, cendra que s’ha instal·lat
pels llocs que havien estat meus.
O potser és la llum d’algun punt
cardinal que encara porto als ulls,
que tot ho desparença, com la mirada
d’aquests que em furguen els armaris,
que em regiren calaixos,
que m’anomenen “mama”.
Sec al sofà, m’estiro al llit,
toco els llençols: aquesta casa
no és la meva.
Un cos m’estreny, m’arrapa; un cos
em diu “és casa teva, dona”.
I ja no sé si estic tornant
d’un somni o és que un somni em somia.
Sento que, en algun lloc, hi ha una rèplica exacta
de la casa on habito i una altra jo recorre
els objectes amics que li pertanyen.
El món se’m fa bromall. Tota jo m’esvaeixo.
Tinc por que algun ocell
s’hagi menjat les molles del retorn.
(Nòmada)
LECTURA DELS ASSISTENTS (1)
LAURA TRABALON
10 anys
EL TACTE DELS TEUS CABELLS
Els dits se m’amaguen
entre els teus cabells
i no els veig.
Noto un estrany pressentiment,
una única ombra
ens cobreix a tots dos.
La teva absència,
fa que els meus dits
es quedin glaçats.
Les setmanes són lentes
si tu no hi ets.
Necessito que hi estiguis.
Et trobo a faltar.
Somio que et tinc al costat
i que junts ens adormim.
Finalment t’enyoro,
desitjo que tornis.
El tacte dels teus cabells.
CARME SANJUÁN
PARAULES GROGUES
Sóc carn humida i mare
des d’abans que l’herba
es tornés esbarzer al teu jardí.
Em vas explicar la primera mentida
quan ni tan sols
necessitàvem dues paraules per explicar-nos.
El temps que tenim
no canvia,
ens rebota el destí en paraules grogues.
MARISA OLIVERA
DAMUNT LA SORRA
Brisa silenciosa
de sal i de sol,
damunt la sorra.
Bes d'infant
que cavalca onades.
Petja de cel,
dol ardent
de solituds, assedegada.
La mar.
ODA AL PI NAN DEL GARRAF (Tanka)
Esclat feréstec.
Petita permanència fendint la roca.
Agulles ufanoses
d'ulls verds sobre la pedra.
MARTA MALLEU
“El dolor és a la malla finíssima dels teixits del cos”
Clara Mir
I amb aquells punyalets,
-Se’n comptaven a milers-
em travessaven les mans.
Amb els sinistres punyalets.
Em ferien els pits,
em cegaven els ulls.
El dolor dins del cos.
I agulles de cosir,
i enfilalls de seda fina,
per sargir
la pell dolguda,
per cosir
tants esvorancs,
tots petits, a la pell fina.
El mal dels punyalets.
Dolor dins del ser,
pel voler, pel saber.
Dolor a la pell fina
per sentir.
Punyalets acerats al cos.
Els mots que m’escrivia,
les paraules que em va dir,
els ulls que ja no veia,
punyalets argentats al cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada