CASAL DEL POBLENOU
VOCALIA DE CULTURA
CICLE:
POESIA A LA CARTA
CURS 2009-2010 SESSIÓ XII
I
HOMER I VIRGILI
II
LECTURA DE POEMES DELS ASSISTENTS A LA SESSIÓ
ORGANITZACIÓ: CLARA MIR i MARTA MALLEU
Cicle: POESIA A LA CARTA
GRATUÏT. OBERT A TOTHOM
Dia: DIVENDRES 27 novembre-09
Horari: DE 19:00h A 21:00h
Lloc: CASAL DEL POBLENOU
MARIÀ AGUILÓ, 129 baixos
Tl. 932 212 350 / 933 081
POESIA A LA CARTA SESSIÓ XII
HOMER
LA ILÍADA I LA ODISSEA
Hem volgut dedicar aquesta sessió número 12 que és la primera d’aquest curs 2009 – 2010, a les fonts clàssiques de la nostra cultura. Hi passarem de puntetes, perquè ens hi podríem entretenir durant tot el curs i més. Només un tast: Homer per la cultura grega i Virgili per la cultura romana.
HOMER
- Qui era?
LA ILÍADA
- Breu resum
- Els herois mítics
- Intencions
- L’escriptura
- Influències en les arts
L’ODISSEA
- Breu resum
- Influències en la literatura
HOMER
Homer, ja ho sabeu, va viure, si és que va existir, aproximadament a l’any 850aC. Homer pot voler dir cec, o ostatge (en el sentit de garantia), el que troba o canta...però segur que era un bard, i el cas és que va recollir tota la història que s’explicava oralment des de feia segles, sobre Troia, la guerra i els seus herois, i la va posar sobre paper.
Per situar una mica la cronologia:
Segle XIII a.C. Guerra de Troya
Segle IX a.C. Homer escriu els poemes La Ilíada i la Odissea
Segle V a.C. Atenes de Pericles (el Partenó, Fídies Esquil, Sòfocles, Eurípides, Sócrates, Plató, Aristòtil, Jenofont, Tucídides/ Temístocles i la flota aten...
Segle IV a.C Alexadre el Gran
LA ILÍADA
Homer va escriure la Ilíada, un llarg poema èpic amb molts elements tràgics, que descriu la guerra de Troia que va durar deu anys, en plena edat del Bronze. De fet només en relata cinquanta un dies del desè any i últim. Comença amb Aquil·leu que no vol combatre, enfadat perquè Agamemnon li ha pres una captiva de nom Briselda i acaba amb la mort d’Héctor, els ultratges d’ Aquil·leu al seu cadàver, els funerals per Patrocle, Príam, el pare d’Hèctor i rei de Troia que va a recollir el seu cadàver al campament enemic i, finalment, l’enterrament d’Héctor. La guerra de Troia va tenir lloc al segle XIII aC. Tal com sempre ens l’han explicada i tal com la presenta el mateix Homer es va produir per culpa del rapte d’Helena, dona de Menelau i reina d’Esparta, per part de Paris (o Alexandre) fill de Príam rei de Troia (o Ílion). Es van unir tots els cabdills del pobles de l’Hèl·lade per, amb l’excusa del rapte, anar contra Troia, Esparta, l’Argos, Micenes, Ítaca... A més dels pobres mortals que anaven a la guerra, els déus també hi participaven: Afrodita i Hera van a favor de Troia, mentre que la poderosa Atena dels ulls d’òliba va amb la confederació dels grecs. En realitat va ser, el més probable, una guerra pel comerç, per l’economia, pels diners.. Troia estava molt ben situada a la costa d’Àsia Menor i controlava l’entrada a l’Hellespont, és a dir l’entrada del Bósfor i en cobrava un peatge, això li aportava diners. Els grecs volien cobrar ells aquell peatge, per això havien de destruir Troia.
Un estudi de l’obra ens porta a pensar en la posició de qui la va escriure. Els grecs que al segle IXaC. habitaven la península, eren doris i jònis (Homer, diuen, era joni), bàrbars indoeuropeus que havien envaït el país, en diferents onades, abans de la guerra de Troia i que havien imposat la seva cultura patriarcal i els seus costums bàrbars a la població autòctona que formava part de l’àmbit de la cultura cretense amb adoració de la Gran Mare, la deessa de la Mediterrània. Hi va haver un xoc de cultures i, posteriorment, un sincretisme religiós amb predomini de la posició patriarcal que va fer de Zeus el déu dels déus.
En el temps d’Homer, els grecs del moment tenien com a referents mítics aquells temps de la Guerra de Troia, es transmetia oralment de generació en generació, i alabaven tots els seus herois, Aquil·leu, Ulisses, Agamemnon, eren el seus avantpassats...
Quan Homer va escriure la Ilíada, malgrat que potser, políticament, havia de enaltir els herois grecs: Aquil·es, Odisseu...i ho va fer, si se’n fa una bona lectura, veiem com els pinta l’autor: els Aqueus són més bàrbars, mentre que Príam, Hèctor... els Troians hi representen la societat més culta, més civilitzada la que provenia de la cultura cretense, de la Mediterrània i el seu cicle de la lluna.
Pel que fa a l’escriptura el poema està escrit en versos hexàmetres dactílics (repetició de sis metres o peus). El ritme és marcat per la repetició regulada de síl·labes llargues i breus, (dàctil). Cada peu o metre està format per una síl·laba llarga i dues breus. Està dividit, tardanament, en 24 cants. Antigament, als primers temps de la literatura, és habitual que l’evolució del pensament, o la forma de la frase, es regeixi per l’estructura del vers, el qual es regeix pel ritme. Hi ha una correspondència entre el ritme i la sintaxi... el ritme és el principi en el cant, el vers, la dansa...
Matthew Arnold, estudiós d’Homer, ens diu que sobretot, cal tenir molt en compte les quatre qualitats de l’autor, és a dir: que és molt 1 ràpid; que és molt 2 planer i directe, tant en l'evolució del seu pensament com en l'expressió, és a dir, tant en la sintaxi com en les seves paraules; que és molt 3 simple i directe en el fons del seu pensament, és a dir, en la matèria i en les idees; i, finalment, que és 4 eminentment noble.
Llegir la Ilíada és com llegir-ho tot. Hi trobem totes les passions, totes les virtuts, la tendresa, la crueltat... i la guerra que sembla que és la condició per excel·lència de la humanitat. És una obra potent, vibrant, directe, primària, immensa.
Les influències d’aquesta obra, tant en literatura com en les Arts Plàstiques, és notòria. Només ens cal llegir les tragèdies gregues, Esquil, Sòfocles, Eurípides, no arrenquen els seus personatges d’aquest nucli d’herois de la guerra de Troia? Virgili, per a la seva Eneida va poar de la Ilíada. Dant en la seva Divina Comèdia que baixa als inferns com Odisseu, com Virgili i s’hi fa acompanyar...També si fem una repassada a les Arts plàstiques ens trobem amb representacions infinites d’aquests déus i deesses que acompanyen i fan la punyeta als herois, sobretot en el Renaixement, Barroc, Neoclàssic, noucentisme... èpoques en què s’ha girat la mirada cap aquest món clàssic amb una certa nostàlgia tot buscant un món en ordre, de proporcions perfectes, buscant un equilibri, l’home com a mida de totes les coses, tenint davant de la realitat una actitud preferentment racional.
LA ILÍADA CANT I
Invocació
“Canta, deessa, la còlera d’Aquil·leu el Pèlida, la qual provocà innombrables sofriments als aqueus i precipità moltes ànimes esforçades d’herois a l’Hades, i els convertia en pastura dels gossos i menja de les aus. Així la voluntat de Zeus s’acomplia, des que per primer cop s’enfrontaren barallant-se l’Atrida, cap de guerrers, i el diví Aquil·leu”.
Agamemnon i Aquil·leu estan barallats. La pesta s’estén entre la tropa. Cal tornar Criselda per aplacar Apol·lo. Aquil·leu li demana a Agamemnon i el rei la torna però llavors li pren Briselda a Aquil·leu. Aquest s’enfada i no vol combatre.
Catàleg de les naus dels aqueus
“Digueu-me ara, Muses, que teniu els estatges a l’Olimp... – quins van ser els cabdills i els capdavanters dels dànaus. La multitud, jo no podria enumerar-la ni anomenar-la, encara que tingués deu llengües i deu boques i una veu infatigable, i en el pit uns pulmons de bronze, si les Muses olímpiques, filles de Zeus, portador de l’ègida, no m’haguessin fet memòria de tots els qui anaren al peu de Troia, amb tot, citaré els comandaments de les naus des del primer fins al darrer”.
... “Odisseu conduïa els magnànims cefal·lenis que habitaven Ítaca, el Neriton esponerós.... ... els estadants d’una i altra banda de Samos, els habitants del continent i els de la costa del davant. Aquests eren a les ordres d’Odisseu, semblant a Zeus en seny. Ell manava dotze naus de galta rogenca”.
La mort d’Héctor
Héctor mata Pàtrocle, Aquil·leu té una gran desesperació. Finalment es barallen Héctor i Aquil·leu.
... “es va treure (Héctor) l’espasa punxeguda que al costat li penjava grossa i massissa. Va fer un salt encongint-se, com una àguila d’alta volada que es dirigeix cap a la plana a través de núvols foscos per agafar un anyell o una llebre esporuguida. D’aquesta manera Héctor el va atacar brandint una espasa punxeguda. Aquil·leu el va escometre i va omplir el seu cor d’una fúria ferotge. Per davant es va cobrir el pit amb un escut bell i ben treballat, mentre es movia amb el casc lluent de quatre cimeres, al voltant del qual voleiaven les crins d’or que Hefest havia posat espesses a cada cimera. Tal com avança entre les estrelles en la foscor de la nit l’estel del vespre, que és l’astre més bell que hi ha al cel, així sortia una lluïssor de la punta de la pica ben esmolada que Aquil·leu brandava a la mà dreta, rumiant la ruïna per al diví Héctor i observant per on el bell cos cediria millor. Tota la seva persona (Héctor) era coberta per les belles armes de bronze que havia tret a l’esforçat Pàtrocle després d’haver-lo matat. Només se li veia el lloc per on les clavícules separen el coll de les espatlles, la gorja, on la pèrdua de la vida és rapidíssima. Allí, mentre l’atacava enardit, el ferí amb la pica el diví Aquil·leu. La punta li travessà totalment el coll tendre, però la llança de freixe feixuga pel bronze no li va tallar la tràquea de tal manera que li va poder dir alguna cosa tot contestat les seves paraules. Va caure a la pols, i el diví Aquil·leu se’n gloriava. “Héctor, quan desarmaves Pàtrocle, potser t’imaginaves que estaves salvat i, de mi, no te’n preocupaves gens, perquè jo no era a prop, infeliç. Però lluny d’ell, al darrere, a les còncaves naus quedava un defensor molt més valent, i aquest sóc jo, que t’he desfet els genolls. A tu els gossos i les aus t’arrossegaran ignominiosament; en canvi, a ell, els aqueus li retran honors fúnebres”
El dol dels Troians
... Hècabe inicià el plor del dol: “Fill meu, que desgraciada sóc. ¿per què viuré sofrint terriblement el meu destí, un cop mort tu? Nit i dia eres per a mi motiu d’orgull a la ciutat i també la salvació per a tota la població, per als troians i troianes, que t’honoraven com un déu. I és que tu, essent viu, per a ells eres una glòria immensa. Ara en canvi, la mort i la parca et posseeixen”
LA ODISSEA
Pel que fa a la Odissea és un llibre totalment diferent. Segurament més modern. Relata la tornada de Odisseu o Ulisses, des de Troia a la seva illa de Ítaca on la seva dona Penélope fa deu anys que l’espera i encara li és fidel. (Fem observar que Penélope marca, més o menys, el pas del matriarcat al patriarcat perquè va ser ella que quan es va casar amb l’Odisseu se’n va anar a casa d’ell quan fins llavors era al revés).
Són una sèrie, un recull, de contes, d’aventures, unides pel fil conductor d’Ulisses i la seva tornada a la pàtria. El mar hi és present fins als seus extrems inconeguts, calmes, tempestes, països exòtics, deesses bellíssimes, déus despietats, el món dels morts, l’enyor de la pàtria... també hi podem descobrir un vast relat simbòlic del gran viatge de l’ànima a través de la vida, entre terrors, temptacions i perills, i l’esforç humà per a vèncer-los. L’estil és molt diferent de la Ilíada. Podria ser que aquests dos llibres no haguessin estat escrits per la mateixa persona. De tota manera, conté relats i descripcions d’una gran bellesa.
La influència en la literatura universal és enorme. Trobareu cinquanta mil exemples. Viatges materials, viatges espirituals pouen les seves referències en aquesta obra que ens ve de tant lluny. Mireu l’Ulisses de Joyce, de lectura difícil, però què és? Una recerca, un trobar el camí.
LA ODISSEA
Un cop alliberat del domini de Calipso es fa a la mar amb uns vaixells que construeix a l’illa mateix, però, evidentment una tempesta els fa naufragar i va a parar a la terra dels Feacis, en una platja deserta on es posa a dormir sota un fullatge espès en el bosc proper
L’ARRIBADA ENTRE ELS FEACIS
- Ai de mi, ¿a la terra de quins moridors torno a ésser?
¿Són, qui sap, una gent arrogant i salvatge i no justa,
o acollidora, i el seu esperit dels déus és tement?
Com si m’hagués vingut un cridar femenívol de noies,
de les nimfes, que habiten els cims escarpats de les serres
i les fontanes dels rius i els aiguamoixos herbosos!
¿O per ventura estic a la vora d’homes que parlen?
No, cal que jo mateix hi vagi i miri de veure.
Tal dient, s’esmunyí de sota les mates Ulisses
i amb la fornida mà esqueixà de l’espessa arbreria
un branc fullós que, cenyit a la pell, li salvés les vergonyes.
I anava com un lleó muntanyà, refiat de la força,
que fa via, calat de pluges i vents, flamejant-li
els ulls.....
tal Ulisses anava amb aquelles noies rullades
a conferir, bo i nu, per necessitat que en tenia.
I hòrrid els va aparèixer, desfigurat pel salobre
i fugiren d’ací i d’allà pels sortints de les platges,
i solament la filla d’Alcínous restà...
... I Ulisses pensà com faria
la súplica, si agafant pels genolls la gentil criatura
o, si tal com estava, apartat, amb paraules meloses...
- Jo te’m flecto, regina: ¿ets dea o bé moridora?
Si ets dea, entre els déus que l’ample cel posseeixen,
amb Àrtemis, el que és jo, la filla de Zeus poderós,
per bellesa i l’alçada o el port al més just et comparo.
Si, però, ets mortal, de les que habiten la terra,
tres vegades feliços ton pare, i senyora ta mare,
i tres vegades feliços els teus germans...
... I, mirant-lo, Nausica dels braços blancs va respondre:
- Foraster,...
...Ja, però, que has vingut a la nostra ciutat i contrada,
no et mancarà vestit ni cap de les coses, no temis,
que li convenen a un suplicant afligit que es presenta.
I et mostraré la vila, i sabràs com es diu aquest poble.
Els feacis aquesta ciutat i aquesta contrada
posseeixen, i jo sóc la filla d’Alcínous magnànim;
i ell és qui depén el poder i el braó dels feacis. ...
...
Vet aquí, Atenea, de Zeus nascuda, va fer-lo
més alt per qui el veiés, i més gros, i del cap li feu caure
uns cabells tots crespats, que semblaven la flor jacintina.
,,,
Un cop deixa Circe, deessa i fetillera, i torna a emprendre el camí cap a ïtaca. Circe li diu tots els perills que passarà: les Sirenes... Scilla i Caribdis... que ja sabeu que és l’estret que hi ha a Sicília
LES VAQUES DEL SOL
Bé, quan ja l’illa havíem deixat enrera i no es veia
cap més terra, sinó tan sols el cel i l’onada,
aleshores dreçà un nuvolat obscur el Croníon
sobre el buc de la nau, amb el qual la mar va ennegrir-se.
I no va córrer la nau gaire estona més: car tot d’una
ve el ponent xisclador, amb el seu gran buf de tempesta;
i la fúria del vent ens trenca les burdes proeres,
totes dues, i l’arbre se’ns tomba enrera i aboca
tots els ormeigs dins la cala; i allí, a la part de la popa,
l’arbre bat contra el cap del pilot i els ossos li trenca,
tots, que li esclafa el cap; i l’home, com un que es cabussa,
cau daltabaix del castell, i el valent esperit buida els ossos.
Zeus alhora fa un tro i em clava el seu llamp al navili,
que giravolta tot ell, percudit pel llamp del Croníon,
i se m’omple de sofre; i es tiren a l’aigua els meus homes,
i, talment unes gralles, entorn del negre navili
floten al grat de les ones; i el déu els privà de tornada.
Jo em vaig estar corrent per la nau, fins que el mar les quadernes
em desfà, i la ressaca s’enduu, pelada la quilla,
i, asseient-m’hi a cavall, m’abandono als vents ruïnosos.
Aleshores amaina el ponent, amb son buf de tempesta,
i ve corrent el migjorn, portant dolors al meu ànim,
perquè torni a amidar la mar fins a l’àvol Caribdis.
Tota la nit sóc endut; i quan surt el sol, em retrobo
contra l’escull d’Escil·la i, en front, l’espantable Caribdis.
Marta
V I R G I L I
LA POÈTICA ROMANA SOTA L’IMPERI D’AUGUST
-Les fonts
-Els grans autors: Horaci, Ovidi, Virgili
PUBLI VIRGILI MARÓ (70 aC- 19 aC):
-Vida i obra
- Les èglogues, les geòrgiques i L’Eneida
L’ENEIDA
-Renovació de l’èpica grega
-La gran epopeia de Roma i l’exaltació dels valors patriòtics i religiosos
-Característiques
-Lectura i comentari d’un fragment del cant VI: diàleg de Dido i Anna (annex 1)
LA IV ÈGLOGA
-L’impacta de la IV ègloga en el món romà
-L’Ègloga messiànica i l’atribució profètica del naixement de Jesús
-Lectura i comentari (annex 2)
INFLUENCIA DE VIRGILI EN LA LITERATURA OCCIDENTAL
-Virgili a Catalunya: influència i traduccions
-Dos tòpics de la tradició artística i literària en la nostra cultura: L’Arcàdia i el Cant de la Sibil·la
Annex 1
L’ENEIDA, VERSIÓ DE LLORENÇ RIBER: Llibre IV ( versos: 4-20; 30-38; 48-54)
[...] Amb sa llàntia
trescava l’endemà tota la terra
l’Aurora: havia desterrada l’ombra
plena de rou, dels horitzons; i Dido,
enamorada, a sa germana unànim
li parla així mateix: “—Anna germana:
¿què són aquests ensomnis que me tenen
suspesa i pauruga? Quin és l’hoste novell
que dintre mos palaus entrava?
¡Com és gentil de faç, i en coratgia
i en armes bo! Crec (i ma fe no és vana)
que és nissaga de déus.
[...]
només a l’amor d’ell em vinclaria.
Anna (jo t’ho diré): des que mon pobre
espòs Siqueu fou mort, i amb sang fraterna
les domèstiques ares se tenyiren,
tan sols aquest els meus sentits va retre
i l’ànim vacil·lant enderrocava.
Conec l’ardor de la flamada antiga!
Emperò més m’estim que abans la terra
sota mos peus, profunda, se clivelli
[...]
Anna respon:”---o Dido, més amable
a la germana que la llum! I sola
i trista fluirà ta jovenesa
en viudadat perpetual? ¿Ni dolços
fills has d’haver, ni els premis bells de Venus
coneixeràs? Creus que d’això n’han cura
les cendres o les ombres soterrades?
Annex 2
ÈGLOGA IV DE VIRGILI EN LA VERSIÓ DE CARLES RIBA
POL·LIÓ
Muses de Sicília, elevem un poc la tonada:
no a tothom són plaents els humils tamarits i els arbustos.
Si cantem al bosc, que el bosc sigui digne de cònsol.
Ja s’acosta l’edat darrera dels versos de Cumes;
íntegrament recomença un ordre magne de segles.
Ja retorna la verge, retorna el regne saturní:
una gènera nova de dalt del cel davalla.
Sies només al nadó, amb el qual la centúria ferrissa
finirà i per tot l’univers brillarà la daurada,
casta Lucina, propicia: el teu Apol·lo ja regna.
Sent tu cònsol és quan vindrà l’edat gloriosa
i emprendran, Pol·lió, llur cursa els mesos magnífics,
tu governant. Si en resten alguns, els vestigis del nostre
crim esborrats lliuraran el món de perpètua paüra.
Ell la vida rebrà dels déus, i amb els déus ha de veure
entremesclats els herois, i entre ells el veuran aparèixer
i regir l’univers en pau amb el seny del seu pare.
Quant a tu, oh infant, per primera ofrena la terra
sense conreu vessarà les eures errants amb el bàcar
i amb l’acant rioler mesclades les colocàsies.
Elles mateixes, les cabres vindran a la pleta amb mamelles
plenes de llet; ni l’enorme lleó temeran les ramades.
El teu bressol mateix s’ornarà de flors oloroses.
I morirà el serpent, i l’herba fal·laç de metzina
morirà: pertot naixerà el gingebre d’Assíria.
Quant les lloances, però, dels herois i les fetes del pare
començaràs a llegir i què és la virtut a conèixer,
el camp es daurarà lentament de tendres espigues,
el raïm vermellós penjarà dels arços feréstecs
i els roures durs suaran una mel com una rosada.
Restaran, amb tot, de l’antiga malícia vestigis
que forçaran a arriscar-se en naus per la mar, de muralles
a cenyir les ciutats i a fendre solcs a la terra.
Hi haurà un altre Tifis, i una altra Argo que porti
herois selectes; hi haurà també noves guerres
i altra vegada serà tramès un Aquil·les a Troia
Però després, quan l’edat afermada t’hagi fet home,
desdirà el navegant de la mar i el pi del. seu tràfec
per les ones: produirà de tot tota terra.
No patirà la gleva el rasclet ni el cep la falceta
i el forçut llaurador lliurarà els seus bous de l’arada;
ni de fingir diversos colors aprendrà més la llana,
car el moltó mateix mudarà el velló per les prades
adés en porpra suau, adés en galda groguenca;
naturalment la sandix vestirà l’anyell quan se’n peixi.
“Segles tals benaurats, correu!” han dit a llurs fusos
d’acord amb l’immutable voler dels destins les Parques.
Puja a les honors, --en serà ja el temps--- oh, supremes,
cara nissaga dels déus, rebrot il·lustre de Jove!
Mira el món estremir-se en son aix inclinat, i les terres
i els espais de la mar, i del cel la volta profunda;
mira com tot s’alegra en l’expectació d’aquest segle!
Oh, si tan llarga fos la darrera part de ma vida
i em restés prou alè per a dir les teves proeses!
No em vencerien cantant Orfeu de Tràcia ni Linus,
enc que assistís a Orfeu sa mare Cal·liopea,
enc que assistís a Linus el bell Apol·lo son pare.
Pan mateix, si em desafiés amb l’Arcàdia per jutge,
Pan mateix, amb l’Arcàdia per jutge, vençut es diria.
Oh, comença, infantó, a conèixer amb un riure la mare
(deu mesos han portat a la mare llargues angúnies);
oh, comença, infantó: qui no ha rigut a la mare
no l’han admès a la taula el déu ni al llit la deessa.
...
VIRGILI
La poètica romana, sota l’imperi d’August, compta amb poetes de la més gran qualitat i de projecció universal indiscutible com són Horaci, Ovidi i Virgili. La literatura llatina és deutora de la tradició grega i ha exercit de propagadora dels clàssics grecs i llatins en tota la cultura occidental.
Publi Virgili Maró
va néixer en un poblet prop de Pàdua, l’any 70 aC i morí a Brindis el 19 aC. De família més aviat humil. El pare era pagès, ofici que li permeté guanyar-se la vida i estalviar per pagar estudis al seu fill a Milà i a Roma.
Va viure una època agitada. Després de la mort de César i de la guerra civil, va ser desposseït de les seves terres, però gràcies al seu protector Pol·lió li varen ser restituïdes. Com a poeta va pertànyer al cercle del mateix Pol·lió, al de Mecenes i finalment fou el poeta oficial d’August.
La seva obra consta fonamentalment de:
Les Èglogues, peces curtes que enalteixen la vida bucòlica del camp, dels pastors en l’entorn idíl·lic de la natura.
Les Geòrgiques escrites per incentivar la política d’August per afavorir la recuperació de l’agricultura, la vida de pagès i la reestructuració del territori
L’Eneida: l’obra magna de l’èpica romana
Tota la seva obra està impregnada de valors patriòtics i religiosos.
COMENTARI
--L’Eneida
En el camp de la poètica aristotèlica, l’èpica ocupa el rang més alt. Es tracta d’un tipus de narració en vers que exalta les aventures d’un heroi. La influència de la Odissea i de la Ilíada d’Homer es notable en l’ Eneida de Virgili, però, l’epopeia llatina és feta per a ser llegida, mentre que l’Odissea neix per a ser cantada. Virgili renova l’èpica amb una acurada utilització de recursos estilístics que accentuen el caire dramàtic i líric dels seus personatges
L’Eneida és un encàrrec d’August el qual necessita dotar Roma de la grandesa d’un imperi mitificant els orígens de la pàtria; per August, Roma n’ha de ser la protagonista i Enees el seu gran valedor. Virgili tractarà de complaure el seu protector, dedicarà més de 10 anys a escriure l’epopeia, la corregirà constantment, depurant estilísticament l’estructura i la llengua, precisant el perfil dels personatges i l’argument. De fet fa una renovació de l’èpica grega. Mentre la Odissea va néixer per a ser cantada i escoltada (molt abans que Homer la fixés en l’escriptura), L’Eneida va néixer en l’escriptura i el nostre autor la dota d’una estructura narrativa més unitària. L’obra consta de tres grans parts compostes de quatre llibres cadascuna.
L’argument
Enees, supervivent de la destrucció de Troia per part dels grecs, es dirigeix cap a la península Itàlica, però una tempesta, provocada per Juno (enemiga dels troians) el desvia cap a les costes d’Àfrica on regna Dido (fundadora de Cartago).
Dido s’enamora de Enees per obra de Venus i tracta de retenir a Enees que per un temps sembla oblidar la seva missió que és fundar la nova pàtria dels troians. Reclamat per Mercuri i Júpiter, decideix abandonar a Dido que, desesperada, es suïcida, demanant, abans de morir, al seu poble odi etern als romans..
Enees prossegueix el seu viatge i quan arriba a Cumes la sibil·la el portarà a l’Hades on el seu pare Siqueu li fa saber el futur de la ciutat que ha de fundar i el de la seva dinastia de la qual naixeran els bessons Ròmul i Rem que fundaran Roma. La dinastia d’Enees arribarà fins a August.
Efectivament, quan Enees arriba al Laci es casa amb Lavínia la filla del rei llatí, però altres pobles del Laci emprenen la guerra contra ell.
Les lluites entre troians i lacis narren l’heroïcitat de Enees que matarà a Turn, el cap dels Lacis, i serà vencedor i assolirà el seu destí
Cal destacar que paral·lelament a la lluita dels homes, es desenvolupa la lluita dels deus encapçalada per Juno que afavoreix els lacis i per Júpiter que afavoreix els troians.
Lectura d’un fragment de l’Eneida (annex 1)
En aquest fragment, l’Eneida és més teatral que narrativa, el diàleg és magistral i molt ben adequat als personatges. Hi ha una sensibilitat en l’expressió dels sentiments humans que contrasta amb les descripcions bèl·liques o les declaracions solemnes dels oracles i dels déus. Aquí contrasta el personatge de Dido amb el d’Enees, mentre aquest més fred, segueix els designis dels déus, Dido més humana, mostra amb gran intensitat lírica els seus sentiments.
--La IV Ègloga
Està dedicada al seu protector Pol·lió. Hi ha una component de reconeixement, d’enaltiment del patró. És un cant d’esperança de to profètic que anuncia l’arribada d’un infant que serà l’artífex d’una nova era. Hi trobem, un entorn arcàdic i la veu de la sibil·la.
Lectura de la IV Ègloga (annex 2)
A Roma, al segle I aC, després de la mort de César i de la guerra civil, el sofriment i devastació, que en seguiren van propiciar, certament, l’anhel d’una nova era en la que la pau i la justícia regnarien. Cal, però, assenyalar que en els temps pròxims a Jesús ja hi havia, arreu, tant entre els gentils com entre els jueus, el pressentiment que l’home, la societat, l’univers serien ben aviat renovats gràcies a un nou naixement, el qual iniciaria un canvi de cicle. Les tradicions sagrades i mitològiques dels temps anteriors a l’era cristiana s’havien escampat per tota l’Àsia i foren assimilades per la cultura grega i romana. (Jesús no es va inventar a si mateix, sinó que es va apropiar del mite ja existent que, certament, havia de conèixer)
Virgili a Catalunya
Tot occident és deutor de l’obra de Virgili, des dels primers segles de l’era cristiana (Constantí),
l’Edat Mitjana (el neoplatonisme i Sant Agustí), el Renaixement (Dante, Bocaccio). El neoclassicisme (a les universitats europees) el Romanticisme (el món clàssic sublimat) i fins a l’època moderna, la majoria de la lírica europea beu de les fonts virgilianes.
A Catalunya, l’interès pel món clàssic és força primerenc.. Al monestir de Ripoll, a La Seu d’Urgell, a Vic havien arribat textos de Virgili. El còdex F és el més antic, data del segle V-VI i és còpia del que existeix al Vaticà. Virgili és un dels autors més llegits als monestirs catalans durant l’Edat Mitjana L’abat Oliba s’inspira en Virgili en els seus poemes...També “Lo somni” de Bernat Metge té l’imprompta virgiliana. Al “Curial i Güelfa” es cita i es lloa a Virgili, etc.
Els segles XV i XVI, a València i a Mallorca també es troben referències sobre la lectura de Virgili. Lluis Vives edità a València l’obra comentada de Virgili. Són nombroses les traduccions fetes al català com la que fa el canonge menorquí Antoni Febrer i Cardona.
Amb el Renaixement hi ha una florida evocativa de la literatura grecoromana i molt concretament de Virgili que es pot constatar amb la restitució dels jocs florals. Al segle XIX i XX la Fundació Bernat Metge contribueix a la divulgació dels clàssics. Comptem amb noves traduccions de Virgili (Josep Mª Llovera, Llorens Riber, Carles Riba, Miquel Dolç) i es constata la seva influència en Ausiàs March, Verdaguer, Marià Manent, Victor Català, Costa i Llovera, Alcover, Josep Carner, Segarra, Vicent Andrés Estellés, i un llarg etc...fins els nostres dies
Dos tòpics de la tradició artística i literària en la nostra cultura: L’Arcàdia i El cant de la Sibil·la.
--L’Arcàdia
Segons la mitologia grega Arcàdia és una regió ubicada al centre del Peloponesi que era el regne de Pan, déu de la naturalesa i patró dels pastors. Avui Arcàdia és un símbol acceptat, de forma general, com un lloc idíl·lic de felicitat perfecta i de bellesa, però també malenconiós i dolç a la vegada. És el lloc ideal de l’ home en estat natural. Pel que fa a la poesia llatina l’Arcàdia és considerada com un lloc distint de com els grecs la imaginaven. Ovidi i Virgili parlen de manera diferent de L’Arcàdia Tots dos parteixen de la idea de Polibi, però, per Ovidi, Arcàdia era un lloc de salvatges, que desconeixen l’art, fins i tot el de la música. Virgili, en canvi, la veu com un indret ideal ple d’atractius: una vegetació exuberant, una primavera permanent i el temps ocupat només amb l’oci i l’amor. Virgili fa una síntesi entre l’Arcàdia salvatge (pura) i el món paradisíac de Sicília: un món ideal, o “virgilià. El tòpic de l’Arcàdia és present en totes les formes d’art de tots els temps (música, pintura, arquitectura, i literatura). A casa nostra Verdaguer n’és un bon exemple; el Renaixement, el Romanticisme i el Modernisme, també; de Gaudí s’ha dit que és el poeta arcàdic de l’arquitectura: motius florals i idíl·lics en tota la seva obra, especialment el Parc Güell i el temple de la Sagrada Família.
La sibil·la de Cumes Entre totes les sibil·les de la mitologia romana, la més famosa fou la de Cumes. Virgili se’n fa ressò a l’ Eneida i als versos de la seva ègloga IV. L’oracle de la sibil·la de Cumes de l’ègloga IV serà interpretat com la profecia del natalici de Jesús i formarà part de la litúrgia de Nadal. Actualment, el seu cant (gregorià molt primitiu) sona en moltes esglésies dels Països catalans la nit del 24 de desembre, es tracta d’un text recuperat d’origen medieval on es profetitza, no només la vinguda de Crist, sinó també l’arribada del judici final.
Clara
LECTURA DELS ASSISTENTS
CLARA MIR
LA VIA
És per aquest mig entrepà que li dóna
la passatgera asseguda davant seu
que pren consciència de la imprevisió
que l’acompanya, que amaga els papers i la por.
No, a Paris no coneix l’amor.
No és aquesta la seva andana.
Disset anys. Setembre. Canvi de tren.
I de nou la por.
Els trens, aquí, tenen nom de dona:
viatja amb la Cathérine, pintada de groc
per subratllar el paisatge que li acosta
el nord amb la fredor d’un calendari.
Tindrà un cel obscur i serà, a desgrat,
la petite espagnole,
una estranya impostora que la mira.
--Si gosessis Cathérine canviar de via!
MARISA OLIVERA
RELLOTGE DE SORRA
Com engrunes d'un temps antic,
m'empresones dins un pou de vidre
amb les restes d'un passat
que, giravoltant, esdevé futur
immune a la gangrena del temps.
Ànima de sorra viva!
Arribarem a trobar-nos?
CLEPSIDRA
Robes instants a un futur
Robes instants a un futur
que, gota a gota,
davalla pels nostres ulls àvids.
La vida és en l'aigua
i no dona cap hora.
La crisàlide contempla, immòbil,
el fluir del líquid.
Sap, el temps, que esdevindrà papallona?
LAURA TRABALÓN SANJUÁN
- 9 ANYS
EL MEU PETÓ
El meu petó
no te’l deixo,
me’l quedo
i el sento,
el respiro.
No el veig,
l’he perdut,
no el trobo
i t’ho explico.
Tu, valenta com ets,
el busques i el trobes.
MARIA ISABEL TRABALÓN SANJUÁN
11 ANYS
MOTS
Una llar de foc
que evita cendres.
Mots que en fan un gra massa
i d’altres que no diuen res,
com riallades entre cares tristes.
Record del quadre
on hi eren posades les mirades de ningú.
Mots callats
dels que miren a tot arreu,
mots massa alts
dels que no s'entén res.
Mots compartits atents i oberts
al voltant d’una llar de foc
que ja no evita cendres
en mig d’un grup com aquest.
CARMEN SANJUÁN PERTUSA
VARIACIÓ 2
Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta . . . (Montserrat Abelló)
la seva poesia
tendra i forta . . . (Montserrat Abelló)
Canten, les dones
la seva follia
de violació i pudor.
Alguns s’aturen
a assenyalar amb bonhomia,
les seves paraules diferents
en la tinta i el traç
amb tanta pols acumulada.
CARMEN C.C.
DES DE TOSSA
La visió monòtona d’una mar en calma
esquitxada per una pinzellada blanca,
l’estela d’un veler solcant la mar
adorm el cervell com una cançó
Dic Tossa, dic Mar, blavor de cel
la vista es perd en un punt llunyà
vagarosos records suren.
Murmureja el silenci
l’ànima s’endinsa per la
immensitat del mar,
blau mar, cel blau,
infinit espai esborra
la distància.
La nina es contrau, el cor s’amoixa..
a on comença el cel?
on acaba el mar?
Tossa agost 2008
NIT
Altre cop la nit estreny setge
exultant i espitregada,
amb la provocadora veu
astutament enardint el cos.
Agosarada sens dubtar-ho
prens el flascó brusidor del insomni
encerclant tots els neguits,
falcons clandestins vorejant l’alba
remunten dins meu còmplices
de l’absurd de tots els somnis.
27 novembre 2009
PELE TORRES
A CLAUDI, AMIC, COMPANY,
I EL MILLOR CAVALL QUE HE CONEGUT MAI
És de bon matí,
amb prou feines comença a clarejar.
En Claudi és neguitós
no s’està quiet ni un moment.
El sento remoure a la quadra.
Sap que aquest matí
hem d’anar a collir figues
per sa güela.
Trepitjo algues barrejades
amb els fems d’en Claudi;
olors estimades.
El munto a pèl,
a ambdós ens agrada.
Ens sentim més a prop
L’un de l’altre.
Ja coneix el camí,
-no trepitgis ses pebroteres, cony!
que en Toni s’emprenyarà-.
Però no em fa cas,
té pressa per arribar a ses figueres.
Tots dos tenim pressa!
Ens agrada la matinada!
La rosada ha mullat ses fulles.
Sentim esgarrifances de fred,
no sabem si és per l’aire de llevant
o per la sensació de sentir-nos lliures.
Recollim un bon senalló de figues,
sa güela estarà contenta.
Fem una petita cavalcada
vorejant el mar.
Camí cap a l’església vella,
ens agrada l’olor dels pins
perfumats de frígola.
El mar, avui és més blau que mai.
El sol ja ens escalfa l’ànima.
Som feliços.
Han passat vuit mesos,
torno a casa.
El vaixell em regala la vista
amb un bocí de la terra estimada.
Sóc a prop.
En Claudi sap que sóc a prop.
L’últim tram per arribar
a can Cascais el faig a peu.
M’abracen les colors de la infantesa,
sento que sóc entre els meus.
Hola Toni!
Vaig a veure en Claudi.
Compte! Aquest cavall
cada dia està més esbojarrat.
L’haurem de dur a Barcelona.
El meu cap és com un tambor sense soroll.
No vull sentir les darreres paraules d’en Toni.
En Claudi ja m’espera.
No tinc els braços prou llargs
Per abraçar-lo
Com jo voldria.
Em refrega el cap
Contra el meu pit.
-Claudi, amic meu
Què passa?
La seva mirada
acarona els meu ulls.
Llenguatge silenciós,
el més expressiu que conec.
Les llàgrimes no em deixen
veure com se l’emporten.
M’he adormit a la quadra d’en Claudi.
Mai no m’he sentit tan sol
ni tan acompanyat
Aquesta nit he sabut que en Claudi
no em deixarà mai.
2008
MARTA MALLEU
(perquè s’acosta Nadal)
2007
Buscaré un tros de mar
i una arena color d’or
on l’àpat gustós i ric,
sigui a punt per a tothom:
la copa de vi daurat,
la carn olorosa al plat..
el cant etern de la mar.
I més tard, a mitja nit,
damunt de pobres i nens,
la llum clara de l’estel.
Ploraré perquè no és cert,
ploraré, i finalment,
xarruparé el blau de mar,
no trobo cava més fi,
i brindaré pel Nadal
que jo vull i no pot ser.
2008
Penso en l’ona turquesa
que em mira des de l’estiu.
La duc als replecs furtius
de la pell, a les ninetes.
La posaré amb safata
a la taula, per Nadal.
Farà festa el meu regal,
com una alba, com la sal.
Després en farem l’estesa:
cap a l’est, cap a l’oest,
pels racons, fins al no res,
més enllà de tota arena
i amb l’estrella de bracet.
Marta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada