dissabte, 5 de març del 2011

POESIA A LA CARTA VII - HÉCTOR BOFILL


                   ERC
CICLE:
POESIA A LA CARTA

     
CURS 2008-2009                              SESSIÓ VIII
I
HÈCTOR BOFILL

II
LECTURA DE POEMES DELS ASSISTENTS A LA SESSIÓ
ORGANITZACIÓ
             CLARA MIR
             MARTA MALLEU




Cicle:      POESIA A LA CARTA
GRATUÏT
OBERT A TOTHOM

Dia:         DIVENDRES 7 DE NOVEMBRE-08
Horari:              DE 19:00h A 21:00h

Lloc:        CASAL DEL POBLENOU
             D’ESQUERRA REPUBLICANA
             DE CATALUNYA
                VOCALIA DE CULTURA
                MARIÀ AGUILÓ, 129 baixos
                                   Tl. 932 212 350 / 933 081 678



 
Hèctor López Bofill (Badalona, 1973) és professor de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra i membre del PEN club. Com a poeta es va donar a conèixer l'any 1995 amb el Poema a Calipso. Pertany al grup dels Imparables, antologats al volum Imparables (2004). El seu nom de ploma és Hèctor Bofill.
És promotor de la plataforma Sobirania i Progrés, de la Crida Nacional i del Cercle d'Estudis Sobiranistes.

Poesia

  • Poema a Calipso (Columna, 1996)
  • La reconstrucció de l'aristocràcia (Proa, 1999)
  • La revolució silenciosa (Proa, 2001)
  • 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes catalans (Proa, 2001) (Diversos autors)
  • Hèctor Bofill (Universitat de Lleida, 2003)
  • Imparables (Proa, 2004)(Diversos autors)
  • Les genives cremades (Proa, 2004)

Narrativa

  • L'últim Evangeli (Destino, 2003)
  • Neopàtria (Proa, 2006)
  • El principi satànic (Proa, 2007)

Assaig

  • La independència i la realitat. Bases per a la sobirania de Catalunya (Editorial Moll, 2004)
  • Dogmàtica Imparable (L'esfera dels llibres, 2005) (Sebastià Alzamora, Manuel Forcano, Hèctor López Bofill)
  • La democràcia cuirassada (L'esfera dels llibres, 2005)
  • L'endemà de la independència (L'esfera dels llibres, 2006) (amb Francesc-Marc Álvaro, Oriol Bohigas, Xavier Bru de Sala, Francesc de Carreras, Josep Cuní, Miquel Porta Perales, Valentí Puig, Xavier Rubert de Ventós i Albert Sáez)
  • Montenegro sí, Catalunya també (Ara Llibres, 2006) (Uriel Bertran, Hèctor López Bofill)
  • Independència 2014. El full de ruta d'Esquerra Independentista (Dux Editorial, 2007) (amb Uriel Bertran, Pilar Dellunde, Joaquim Montclús i altres). ISBN 978-84-935933-2-2
  • Escac al rei. Una reflexió sobre la monarquia espanyola. (Editorial Mina, Col·lecció l'Arquer, 2008) ISBN 978-84-96499-83-6

Premis literaris

  • Recull-Maria Ribas i Carreras de poesia, 1995 per Poema de Calipso
  • Premi Jocs Florals de Barcelona, 2001 per La revolució silenciosa
  • Josep Pla, 2003 per L'últim evangeli
  • Joan Alcover, 2003 per Les genives cremades
  • Premi El Temps de les Cireres Vila de Serós, 2007: El principi satànic


  En aquesta sessió de “Poesia a la carta”, l’Hector Bofill se’ns presenta amb l’aire tendre de l’ infant víctima i botxí de la revolta en el seu intent per a comprendre el món, interpretar-lo i compartir-lo.
        Ens llegeix i ens comenta els poemes del seu darrer recull encara inèdit: “El retorn dels titans”.
La seva poesia va de l’èpica clàssica a l’”aquí”. Del “no lloc” a la concreció, del món mític a la vida quotidiana, amb una mirada inquieta i inquietant.
Hi trobem, doncs, un joc de contraris que ens ajuda a construir, a través de la metàfora una nova manera de veure la realitat. Hi veiem el dolor i el goig, el sentiment de pèrdua i el de retrobament incert, el país i el no-país, la pau i la revolta i la necessària renovació del llenguatge per defugir la banalitat d’un conformisme instal·lat en l’ambigüitat...
Hèctor Bofill ens diu que cal ser provocatiu, que no si val a ser meliflu, banal. És a dir, cal mullar-se en els temes i les situacions que ens afecten.
Es declara, ell i els “imparables”, com a romàntics, trencadors, exploradors de noves possibilitats. El grup en el qual s’integren els imparables, intenta ser un revulsiu per sacsejar la poesia catalana, per trobar nous camins, per trencar cadenes que facin possible l’ eclosió de noves veus. Ell mateix refà el propi llenguatge per a elaborar una neo-èpica del desig, de l’amor per una persona i de l’amor a la pàtria, tot plegat, perquè cal exorcitzar els temors, les pors i les inhibicions.




EL RETORN DELS TITANS



                       EN UN LLOC DE LES HESPÈRIDES
                                         Kein schöner Tod ist auf der Welt

                       Oh!, amor, rosa encesa de ponent!
                       La cautela que els mestres ens reclamen
ens manté en l’esclavitud. No els escoltis
quan parlen de la nostra escassetat,
de la nostra feblesa encara més
feble amb la seva resignació.
Potser sí que guanyaríem amb astúcia
si evitem la lluita fins que vinguin
altres temps, per`p només dins el nostre
Instant podrem desembeinar l’espasa
i córrer cap al front com una estrella
es capbussa dins el mar. Res més gran
donarà la nostra vida minúscula
que el fulgor del seu estavellament.



LES FUNDACIONS

Regna el mateix atzar a la batalla
que en la dansa de cossos que es desborden.
Res no florirà si és previsible:
cap poble, cap imperi, cap heroi,
l’infinit sorgeix de l’excepció.
Així, en el mòdul de l’extrarradi,
enmig del laberint i de les heures,
sota el xiulet dels esquadrons rasants
i l’impacte purpuri dels obusos
vam atrapar-nos i et vaig conèixer
les entranyes com una terra nova
descoberta després de mil·lenis de mar.
Sí, res no hauria de sorgir de tu,
Thalassa, i de sobte et vaig trobar
unit a tots els éssers, arrelat
a totes les albes, als descendents
que inventen països dins el contorn
del teu cos i del teu zel fecundat.




  EN EL DIA MÉS JUST

Ens han traït, amor, ens han traït!
I, amb això, fan més gran el nostre acte
perquè esperàvem la traïció.
Recordes quan vam prendre el cingle verd,
totes les desfilades i la rauxa
que ens va oferir el poble alliberat?
La cambra de menta en el repòs entre
les pells? Les riqueses i els trofeus
de la nostra màxima expansió?
I, tanmateix, havíem d’empunyar
l’espasa un altre cop, calia perdre-ho
tot, ser aplanats per una riuada
d’intrusos amb les escletxes obertes
per algú en qui havíem confiat.
Calia que restéssim tu i jo sols
dins el cercle de llum altra vegada,
així en la derrota com en el zènit,
suspesos en la mescla d’una llàgrima
i d’una carícia, mai no tan
a prop com abans de desaparèixer.


POEMA DE TARDOR

 M’evites, Thalassa, i fas ben fet,
Millor trobar-te armada si pretens
que entri en la teva densitat. No
vinguis tampoc aquest setembre, deixa
per uns altres la collita tardana
i les orgies, l’abundor ja fou
nostra, irrepetible. Si emergíssim
altre cop en el vespre dels gemecs
et demanaria un pas més al sud
i arribar fins al cruixit del ferro
i de les venes, fins a l’oblit suprem;
perquè després de renéixer en el goig
només podem transformar-nos en pedres.


A LA PÀTRIA


T’hem desitjat massa temps com perquè
ara renunciïs a posar un nom
a les coses. Mai no hauríem pensat
que et lliuressis al gust per la matèria
callada sinó que arrisquessis tot
allò que havíem guanyat amb treball
i prudència. De debò vas creure
que segaríem aquestes cadenes
sense batzegades? Què fas amb l’àncora
clavada a la llacuna de les aigües
tèrboles i dels favors pestilents?
Et volíem inflada i vanitosa,
amb una gentada avançant al crit
del sentiment, justa per a les hores
amargues, missatgera de la mel
i del foc, a punt per espolsar tots
aquests anys de pau i invalidesa
que no surten als mapes de la història.

PRIMER POEMA D’HIVERN


Les ratlles coincideixen al gener
però encara hi ha una diferència
entre no haver-te i que ja no siguis
en el món. Des d’aquesta posta magre
entenc que el refús és una minúcia;
l’assaig de la mancança que m’espera
quan retornis a la solemnitat
de la terra. Les mans es faran cada
cop més petites fins que s’esvaneixen




NEOPÀTRIA


Mereixes, Thalassa, el meu amor?
T’ho demano quan ja sé que no tinc
cap privilegi sobre els altres – tu,
que has tombat per les alcoves de tots
els oficials, que no vas viure amb mi
res de diferent -. T’ho demano i veig
com la pregunta s’enfonsa en la gola
solitària de la nit. Però és
així que la força d’un home pot
estirar el mantell d’un grapat de vides
i fronteres sense mai retrobar
la clau ardent que un dia et va fondre.
T’estimo, doncs, com els soldats que moren
en la defensa d’un turó, d’un roc,
d’una alzina, abatuts per aquesta
absurditat que ens fa infinits.



AQUÍ

Sembla fora de lloc que ara parlem
així: de torsos desmembrats, de làsers,
d’amors d’una nit perquè l’endemà
ja no sabrem en quin abocador
trobaran els nostres cossos, però
no veus com al fons de la bassa neda
un tauró gras i lluent que un dia
emergirà per partir altra vegada
els nostres cercles? No t’amaguis, no,
no em defugis, Thalassa, perquè
tu també has entès que quan el consell
d’ancians ens abandoni i ja
ningú no recordi les albes plenes
de pares i germans afusellats
el volcà tornarà a vomitar lava.
Només observo el signe de les aus
que volen una mica més al sud,
el roig escandalós de les primeres
gotes que cauen sobre la piscina
del balneari, el mànec de l’última
destral que varen enterrar els vençuts.



LECTURA DELS ASSISTENTS



CLARA MIR

RETROSPECTIVA

Són prematurs els anys
acabats de néixer.
Acalen abans d’hora,
abans de tenir consciència
de la vida excessiva,
precipitada al futur i
sense manual d’autoajuda

Okupa del temps
retorno al vell garrofer.
Travesso aquell estiu,
m’enfilo a la talaia
amb capçada d’ulls de bou,
lleixes de misericòrdia
i suplement alimentari.

Tot just tastava el fruit aspre
d’una conquesta.
Si fa no fa,
com el verb esquerp
que ara rosego.



                   III
         JO, UN ALTRE

                                     A Imre Kertesz

Hi ha somnis sotmesos a l’acritud de la ignorància,
a la distorsió d’un univers que, per incomprensible,
et tranquil·litza.

Impertinent, què vols esbrinar?
Quanta energia ets capaç d’empassar-te?
Totes les teves partícules estan en expansió:
matèria i buit.
En aquest viatge, ets un quàsar
que en esclatar es torna forat negre.
Hauràs de tornar a néixer per separar la claror
de la tenebra.

Purificat pel foc, heretaràs la terra?
Donat el toc de queda, vindràs? Em trobaràs?
Tindràs pietat?


ANTÒNIA FIGUERES

CICLAMEN

Ciclamen
quina flor que tens més bella
Ciclamen
quin nom,el teu, tan ben sonant
amb les teves flors vermelles
el test sembla més gran


MARTA MALLEU

I
Avui anirem plegats,
tu i jo, fins al mar,
a respirar
l’aire salat que corre damunt les ones
i va, de la seva pell blava
a la teva a la meva,
xiuxiuejant tots els mots
de la vida.
A la nit
comptarem l’eternitat amb les mans
i hi passarem els dits amb cobdícia.
Veurem  passar els estels i, sabrem,
clarament, que fan el seu camí,
indiferents.
No ens resignarem a ser, només,
una pols que porta l’aire.
Amb el bolígraf a la mà
perfilarem paraules
per fixar-les a la pàgina de l’univers.
Hi sóc! Hi som!!
I l’endemà
caminarem sota el cel,  sense res,
només aquest estrany sentiment:
haver tastat el blau i intuir
l’obscur infinit que ens envolta
fins molt més enllà del jo,
del tu, de tot.



           II

Em pregunto per què
em noto encara la sang
com un riu fresc i amagat
que em forada la terra
i m’arriba a la pell?
Encara... per què?

Massa llunes de mentida,
massa amors color de pruna,
i el neguit que porta el vent
amb el pap ple de gemecs
i l’olor de guerra i la por de mort,
massa planys amb tall de vidre,
massa cops a les ninetes.

I, tot i amb això, per què
encara tinc tanta set?










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada