ERC
CICLE:
POESIA A LA CARTA
CURS 2008-2009 SESSIÓ IX
I
JORDI VINTRÓ
II
LECTURA DE POEMES DELS ASSISTENTS A LA SESSIÓ
ORGANITZACIÓ
CLARA MIR
MARTA MALLEU
Cicle: POESIA A LA CARTA
GRATUÏT
OBERT A TOTHOM
Dia: DIVENDRES 17 D’ABRIL-09
Horari: DE 19:00h A 21:00h
Lloc: CASAL DEL POBLENOU
D’ESQUERRA REPUBLICANA
DE CATALUNYA
VOACALIA DE CULTURA
MARIÀ AGUILÓ, 129 baixos
Tl. 932 212 350 / 933 081 678
Amics,
Ja hem fet la sessió número nou d’aquest cicle de Poesia a la Carta, va ser el dia disset del passat mes d’abril.
El nostre poeta convidat era en Jordi Vintró que ens va fer gaudir amb la lectura dels seus poemes. Paraula darrere paraula, joc darrere joc, la seva poesia ens va amarar com una pluja fina i penetrant que ens mantenia l’atenció amb el somriure als llavis.
Al torn dels assistents hi va haver una sorpresa molt agradable: dues nenes de set i onze anys, joves poetesses , varen llegir els seus poemes, un cada una. El públic va quedar encantat i els ho va agrair amb molts aplaudiments.
Aquesta vegada tenim una altra sessió molt aviat, el dia 8 d’aquest mes de maig. El nostre convidat és el poeta Antón Sala-Cornadó.
Us hi esperem a tots. I no us oblideu la carpeta dels vostres poemes a casa...
Fins aviat, doncs, poesia i endavant,
Clara i Marta
JORDI VINTRÓ
CURRÍCULUM LITERARI
1980-1984. Publicació de contes en diverses revistes: El Pont, Quart Creixent, Alaluz.
1984. Poemes i cançons. Poesia. Edicions del Taller de Picasso (Barcelona).
1985. Cançons per a en Jaume. Poesia. Amb il·lustracions del propi autor, pròleg de Lluís Urpinell, i un poema de Salvador Espriu. Editorial Pòrtic. Barcelona.
1986. Eugeni i altres . Narracions. Amb pròleg de Sebastià Bonet. Les Edicions dels Dies, Sabadell.
1989 Participació en la plaquette col·lectiva Tankes de París. Poesia. Edicions Anglo-Catalanes.
1989. In Progress. Poesia musicada. Apareix al número -1 de la revista Àrtics.
1992. Ludwig, Poesia, Columna Edicions, Barcelona. Llibre citat nombroses vegades a l’obra Verbàlia, de Màrius Serra.
1994. Ludwig i la literatura potencial. Article. Apareix al número 57 de la revista Reduccions.
1997 Insuficiència mitral. Poesia. Premi Aula de poesia 1996. Amb traducció en vers al castellà, del propi autor. Editorial Lumen (Barcelona).
1992 i 1998. Apareixen dos contes inèdits a la revista Els Marges.
2001. Poemes. Antologia poètica. Universitat de les Illes Balears.
2005. Apareix Amb pomes escampades, llibre que conté poemes Maria Lainà i de Haris Vlavianós, en neogrec i en traducció catalana. La traducció és feta per un equip de traductors del qual forma part. Editat per Emboscall i la Institució de les Lletres Catalanes.
2006. Cartes de sotamà. Poesia. Labreu Edicions, Cornellà de Llobregat.
2008. Pròleg del llibre Tancat per mancances, de Pau Gener Galin. Labreu Edicions, Cornellà de Llobregat.
Comentari
Em fa il·lusió presentar-vos avui en Jordi Vintró, a qui fa anys que conec, no molt, una mica de lluny, perquè la coneixença ve a través de la relació amb el meu home, tots dos enginyers, i també a través del llegir els seus poemaris i d’assistir a alguna de les seves lectures. És molt fàcil que en tingui una visió esbiaixada. Sempre l’he vist amable i amb un somriure que em fa pensar que és una persona feliç, o potser és que la ironia se li escapa amb aquest gest.
En Jordi Vintró, doncs, i tal com diu ell mateix, és enginyer de formació, informàtic de professió, i poeta de vocació.
És que segurament l’enginyeria, la informàtica, es poden estudiar, suposant que tens el cap ben bastit per a aquesta mena de matèries, però en canvi de poeta s’hi neix, forma part de l’estructura de la persona. Per això tard o d’hora surt i ho acapara tot.
Per altra banda també crec que pràcticament totes les matèries tenen els seus punts de contacte, i no n’hi ha cap que estigui desvinculada de les altres Per això hi ha connexió entre les matemàtiques i la música, entre la música i la poesia, entre la filosofia i les matemàtiques; i la llengua que plana per damunt de tot. I si ens ho poguéssim mirar bé, de lluny, ens adonaríem que totes les matèries formen part d’un gran tot que ens entossudim a disgregar i especialitzar sense tenir en compte les altres parts.
Ho dic perquè en el cas d’en Jordi Vintró em pregunto si la seva professió i la seva vocació estan més o menys lligades, si la seva professió d’informàtic pot haver influït en la seva vocació de poeta, i a l’inrevés. Treballar de primer, com en les beceroles de la informàtica, només amb UNS i ZEROS, és a dir SI o NO (jo me’n recordo, d’haver-ho vist: un u una ratlleta, un zero una ratlleta... em feia l’efecte d’un joc), treballar més endavant amb altres llenguatges més avançats pròxims al sistema de llenguatge humà, però restrictius, per poder construir camins operatius, per arribar a... on calgui. Arribar-hi per uns camins acotats. Aquesta barreja de matemàtica i llenguatge, dominar els números, dominar les lletres, dominar la lògica, però haver de passar per unes certes constriccions, per un camí predefinit, em fa mirar la seva poesia amb uns altres ulls, i trobo que hi existeix aquest jugar amb les paraules, combinar síl·labes. prescindir de lletres... posar-se límits, haver de passar per uns senders determinats, dominar el llenguatge, jugar amb la matemàtica, tot per obtenir un resultat volgut. Arribar tal com diu en Jordi Vintró a “un sentit global que no fa acte de presència fins que el poema ha estat completat”. Es tracta de, pas a pas, configurar una entitat més important; fer funcionar informàticament un aparell, fer que un poemari tingui una unitat; trobar el software que convé, trobar com vull dir el que vull dir. I encara, com diu ell mateix, integrar la follia dins del text.
També podria ser que la seva poesia hagués influït en les seves solucions informàtiques, que potser han sigut, així, més imaginatives? Però això jo no ho sé.
Tota aquesta qüestió del paral·lelisme se’m va acudir llegint Ludwig, que va publicar el 1992, i les explicacions que ell mateix en fa a “Ludwig i la literatura potencial”.
És clar que té altres llibres de poemes, a part de Ludwig.
A més de narracions i altres intervencions literàries, primer de tot va publicar Cançons per a en Jaume el 1985, un llibre de poemes dedicat al seu fill, fet que no es troba sovint, i on li diu coses com:
Pessigolla el dit
de llum de l’escletxa
de la porta, moixaina
que adorm, fil fi
per on la son es lliga.
Del cantó de cap aquí
la ploma, el llibre, el seny,
la vetlla que s’escola
ensopida: cafè,
cigar, la raó
quadrada.
Deslligat, vast,
el somni al cap de l’altre.
Després, el poemari Ludwig, del qual hem triat aquesta petita mostra:
Cor tou
A, la a de amb, i la e de sense o de sencer,
sense capa, i la i de ni, ni sabata,
o tu, de tu creus, sincer, que amb capa
i sabata podràs desdovellar creus!
Més tard, el 1997 trobem Insuficiència Mitral que va obtenir el premi Aula de Poesia de Barcelona 1996. Un poemari en català, un llarg poema de dalt a baix del llibre, escrit en decasíl·labs i rigorosament rimat en dístics, que va acompanyat de la traducció al castellà feta pel mateix autor. Només us en llegim els primers quatre versos de cada llengua perquè vegeu com va i perquè us agafin ganes de llegir-lo:
La terra aquesta que no sap fer res
sinó fer gala d’un perfil obès,
que sense avís de quan s’aturarà
–dura això més que un dia sense pa–
volta al voltant d’un eix d’allò més fi,
dóna més voltes que el filaberquí...
Esta bola del mundo que procura
sólo pavonear su desmesura,
que sin saber hasta qué siglos –dura
más que un día sin pan la rodadura–
rueda feliz por las esferas, loca
de tanto sol, más loca que una broca...
Al 2006 va publicar Cartes de sotamà, un poemari on parla de la vida, d’una manera involucrada i alhora distant, com si s’ho mirés una mica des de fora i així pogués ironitzar d’una forma intel·ligent, com si des de lluny ens fes passar, els lectors, per una determinada drecera, per la seva mirada particular.
Un as
Quin fàstic, tot això! Una carretera?
Però què m’importa a mi una carretera!
Jo el que voldria és una mica d’això altre,
d’això que s’escapa... Calla!
Demà és dimecres. Però on va, la carretera?
A la botiga més ben guarnida, potser...
I en canvi això... és fet de...
Dimecres, quin fàstic!
Tira’m un as, i queda’t la fortuna.
No em puc estar de citar unes paraules de Jordi Llavina que fan referència als poemes d’aquest últim llibre i a la seva producció en general:
“L’obra poètica de Jordi Vintró té un atractiu enorme, però compta amb un gran inconvenient. L’atractiu: es tracta d’una obra molt brillant, producte d’un talent innegable, escrita en un català pletòric i eficaç, sense gota d’afectació. L’inconvenient: com que l’autor no pretén fer carrera de poeta, treu un llibre molt de tant en tant.” Llàstima!
Marta
POEMES
Tankes de París
M’exalta el rull
que m’omple els somnis. Vull
posar en remull
el seny. Faig via, amb ull
incert, contra l’escull.
Al bulevard
hi ha guilla i hi ha renard.
Olor de nard
quan passa aquell fulard.
Avui no sóc covard.
Ja tinc la sal.
Ara obriré en canal
la flor del mal.
Escombrarà el mestral,
de nit, el cadafal.
Portava el dit
arran de pell, ardit,
i en treia un crit,
el cor adolorit
i, al dit, un sangtraït.
Cobreix un vel
‑rosats i blaus pastel‑
deliris, fel,
pecats. Monsieur Eiffel
s’ho mira des del cel.
Si aquest paper
encara pogués fer
l’estel darrer
petit i mentider,
Vida difícil
Era un dia d’abril, repeteixo.
La teulada brillava, molla,
i el cor, toquerejat de vagues
incipients reminiscències.
O era blava la lluna,
i el perfil que, amb una idea fixa,
petjava entre la pols en dansa.
O no era res d’això: era una carbassa,
quatre faves per sopar
i una ràdio insistent.
Ha buidat el vas Sansho
i ha vist muntanyes, rius,
temples daurats on el sol s’emmiralla.
Ha tornat a buidar-lo
i no en quedava sinó un glop de vent
i, a la boca, el gust àcid del sake.
Salses, el castell; la Guingueta;
Berga, amb e tancada, com
Matadepera; Sant Llorenç
(d’Amunt i d’Avall); Siurana
aspra; Balaguer, el Sant Crist;
Lleida, la seu; Alcarràs, Fraga, adéu.
Per sopar li dono amanida i samfaina,
i peix al forn, i rostit, i figues seques,
i un glop de la meva sang, que tant li agrada.
Després seiem, i fumem, i li ensenyo paraules.
Ara és el mosquit, m’hi jugo la camisa,
més eixerit que corre, i el més dòcil.
Així, quan el món torni a esgarriar-se,
i ella em dediqui aquella mirada seva,
i aquell silenci seu, quan les estovalles
i les engrunes de pa ens tanquin amb balda
en sales separades i glaçades,
li diré a l’orella, li demanaré, que la piqui.
Aleshores, quan vegi com torça els llavis,
com es passa la mà per la picada
inútilment, com es grata, aleshores
Rasura
L’hora s’enfuig. La nit de foc m’ofega.
Però quan veig que la sal que demana
en va el meu vers és més que mai llunyana,
ella apareix, que al meu costat batega.
Podré sentir, si a la requesta es plega,
el compàs llarg d’una dolça pavana
sobre la pell, que altres frecs no demana,
on sap lliscar sense oli ni mantega.
Amb tan urgent impuls no hi valen treves:
només després de la polca i la giga
se n’anirà, la Philishave amiga,
a proferir partícules ben meves.
Ja, lentament, l’encamino a la galta,
jo, feliç xef de la cuina més alta.
La poesia és sentiment,
és la recança i el lament,
és el que queda al fons del got,
al fons del clot, al fons del sot,
al fons de tot el que té fons,
al fons del fons dels pantalons,
el que rellisca, relliscós,
per les parets del calabós,
l’aura, l’ensurt i l’entra-i-surt,
el massa llarg i el massa curt,
el foc, l’ofec, el fumerol,
les cuca-feres en formol,
la quadratura, el llir, el card,
l’embriaguesa de Ricard,
el santuari i el bordell,
l’antull pollós del passerell,
la via morta, la viu-viu,
les voltes al voltant del niu,
la lluna plena, l’escrot ple,
l’èdip i l’ego a coll-i-be,
l’encallament enmig del llot,
el cap calent, el cap de brot,
les torradetes del matí,
l’Esperit Sant, l’alè diví,
l’ànima oberta i cuita a l’ast,
el treball fi i el treball bast,
la font del Gat, la del Cristall,
l’itinerari del gargall,
tot el que viu i vibra als llocs
més remots, on, sota els manyocs
de versos foscos, el poeta
encara riu, encara es peta.
Ja es pot dir que n’ha fet.
Ja no es queixa. Una nova xacra
—el mal al queixal o a la cuixa—
ni li xoca,
ni que la xicota coixa
que l’engreixa li vessi la xocolata de la xicra
a la catifa —catúfols de toixa—,
ni que li ofereixi una freixura
en excés greixosa.
Ja tot se li escriu de caixa baixa
—“o la baixa, o faixa”, pensa.
I decideix fer-la —per un cop a la vida—,
i es veu, tan content que sortia
amb l’absoluta de la de recluta,
i tan buida que té ara la forta
—una vida torta—,
i tant que ressonen a la del rellotge
els segons que passen, i els mesos,
amb un so com el de la de Berga per Corpus.
Vol cridar, però se li ressent la toràcica,
i se li queda la nota entravessada
a l’escletxa laríngia,
fins que per fi se li apareix la que llisca,
sense gaire gràcia,
flotant riu avall amb silencis de bruixa.
LECTURA DELS ASSISTENTS
.
LAURA TRABALÓN SANJUAN
9 anys.
L’AMIC
Ahir,
ahir tenia molta força, però avui
m’he anat afluixant.
Ja no tinc força.
En vull tenir per millorar.
Els dies van passant
i sol no ho aconsegueixo.
Li demano a un amic
si em pot ajudar.
M’ha dit que si
i m’he posat content.
Cada amic m’ha ensenyat una mica
i al final
en tinc més que ells,
perquè he arreplegat totes les avantatges.
M’han indicat el camí,
el camí de la il·lusió.
Pseudònim: Manelo i jo
Títol: L’amic
Curs 2008-2009
4t B
MARIA ISABEL TRABALÓN SANJUAN
11 anys
Records de contes
Lluna esquinçada
de molsa i pa fi,
nineta amarada
del vi del matí.
El cel de la tarda
amb el vell pergamí,
replet d’aquell conte
records, mar i fils.
Violetes pansides
d’aromes brillants,
premsades en llibres
d’amors recordats.
Això ja m’envolta
en el conte d’ahir,
recordo princeses
dracs, mags, sastres fins.
Fires de món
Records de contes
Poesia
2008-2009
5é A
CLARA MIR
CANÇÓ DE LA LLUNA
Amb la pell de la carbassa
me n’he fet un ganivet,
he retallat la lluna i
l’he pintat de color verd.
De la pell que n’ha quedada
me n’he fet un esquilet,
he pentinat la lluna i
l’he penjat a la paret.
Dels retalls que n’ha deixada
me n’he fet un collaret.
A la lluna les engrunes
he donat en un platet.
NINA BRUNA
Horabaixa, nina bruna,
saltes i corres per les roques
i la sorra.
Damunt la sal i l’escuma
danses amb l’aigua, lleugera
com fan les branques amb l’aire,
com fa l’ona amb les algues.
Et llances al mar amb força
precisa, com fa el vent
vinclant els blats madurs.
N’ixes triomfant, rient,
desafiant l’alba.
A dalt la lluna es pentina
envejosa del ritu:
ella tan pulcra,
de llauna blanca,
al cel clavada.
Haikús d’hivern
Regalims de sol
sobre vidres transparents.
El matí s’escola.
***
Silenci d'ocells
baix un cel encortinat.
S'arrauleix la tarda.
baix un cel encortinat.
S'arrauleix la tarda.
***
Coloms desesmats
aclucats prop les finestres.
La nit que ja torna.
***
Un plat de verdura
fumejant damunt la taula,
al carrer fa fred
fumejant damunt la taula,
al carrer fa fred
***
Sols apagats.
Sols apagats.
Roents llars de foc enceses.
Dansen els amants.
Imatges
Pa calent a taula, el meu cos a la cadira.
Tu, absent, mastegant el telenotícies
…..
Nit al parc de la ciutat.
Els nenúfars silents senten l’udol dels llops amb rodes.
…….
No sap la papallona que la vida és breu
i, tanmateix, vola i vola…
MARTA MALLEU
PASTA
Per a l’aniversari d’en Marc
Per a l’aniversari d’en Marc
fem festa en una closca
i a la taula el plat de pasta,
fina pasta de rosca
que en menjar es gasta
si amb interès es tasta,
sense gamba ni ostra.
El vi, l’oli, la pasta
i més anys a l’esquena.
La rosca, la gamba, ves,
la closca i més pasta.
De butxaca, la pasta!
la closca d’estrena
i la rosca balla en un parc.
EL VALS
Ai Strauss! Strauss
en un matí de cap d’Any
després de la son
i les bombolles del vi.
Ai! Strauss!
I un vals com un tremolor
entre fulles de lilàs.
Ai! Strauss!
Clarinets i violins
i les aranyes de cristall.
Vestits elegants,
Les flors i els arquets
amunt i avall.
Ai! Strauss!
I un vals
a la vora del camí.
Cap d’Any 2006
Us esperem a la pròxima sessió de
POESIA A LA CARTA
Divendres vuit de maig de 2009
Poeta convidat:
ANTÓN SALA-CORNADÓ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada